Va fugir corrent, com
esperitat d’aquell lloc insòlit. Si li haguessin dit no hagués
cregut tot el que li havia passat. Era incapaç d’imaginar que
poguessin succeir tantes coses a la vegada. A més era incomprensible per a ell creure que tots aquells fets fossin reals i no fruit de la
seva imaginació.
Partí amb tota la
velocitat que era capaç, a contar-ho a ... a qui ho podia contar?
Necessitava una persona de confiança, que l’escoltàs i que el
comprengués. Si el coneixia bé, millor encara. Com trobaria aquell
ésser aviat, el necessitava en aquell mateix moment, a l’instant.
No podia esperar que passàs el temps sense compartir l’experiència
viscuda.
Ho contaria al seu millor
amic, ell el comprendria perquè tenien la mateixa edat, els mateixos
gusts, les mateixes afeccions, vivien al mateix carrer ... però, el
sabria escoltar?, mai li havia contat una cosa així. El comprendria
de veritat o ho agafaria com una història divertida d’aventures,
com qui veu una pel·lícula o llegeix una novel·la?
No, no li contaria
perquè els fets eren reals, i no s’exposaria a que el seu amic ho
prengués com una berba.
Son Pare!, ell seria el
seu confident. De petit jugaven molt junts, li contava sempre les
seves entremaliadures amb la colla, els jocs de pati, les baralles
amb els al·lots del barri veí etc. Tenia confiança en son pare,
sí, li contaria. Però, ara recorda, sempre ha compartit amb son
pare coses divertides: jocs, eixides ... coses alegres, de passar
gust, mai problemes ni sentiments. Ara havia de compartir uns fets
que eren una mescla de tot plegat. No, no podia contar-li a son pare.
Ho agafaria com una experiència més d’infant, riuria i no aniria
més enllà.
Sa mare, és clar, a ella
sempre li havia comunicat tots els problemes, tot el que li passava
amb els amics i amigues, amb els mestres i professors. Tots els fets
que explicava a la mare tenien resposta; si existia algun problema la
mare l’ajudava a resoldre’l , si no tenia solució la mare li
ajudava a acceptar-lo. Si li faltava seguretat la mare n’hi
transmetia, la qual cosa era molt freqüent. Però escoltaria la mare
el seu relat? Ella era molt pràctica, vivia la vida real, els fets,
els problemes, els avantatges i els inconvenients d’una acció
quotidiana. No anava de contes ni llegendes, no tenia temps per això,
deia, ni imaginació, potser. Per tant el seu relat correria el risc
de semblar-li poc seriós, de sonar-li com un coverbo, i no fer-li
cas pel fet de no considerar-lo un problema a solucionar o una
decisió a prendre. No, no necessitava l’ajuda de sa mare, era
diferent aquella vegada.
La padrina? Sempre
l’havia escoltat, tant si li contava fets reals com si li afegia
algun producte de la seva fantasia. Ella li contava contes i
vivències passades, de quan era jove. Viatges que havia fet en tren
o vaixells, pel·lícules en blanc i negre, experiències escolars
discriminatòries, de quan els privaven de parlar la seva llengua i
els obligaven a aprendre’n una altra al·legant que la seva era
vulgar i casolana. Ho contaria a sa padrina, ella segur que ho
escoltaria amb atenció ... però creuria que no és una fantasia? Si
ho escoltava com un relat fantàstic no serviria de res
contar-li-ho. Encara que se l’escoltàs amb tota l’atenció del
món, no passaria de ser un conte més dels que havia compartit
tantes vegades. No, tampoc ho contaria a sa padrina.
A qui ho pot contar? Què
ha de fer per trobar una persona que escolti el seu relat com cal?
Ha de posar un anunci al diari “Es cerca confident”. Què pot
fer?
Ja sap que farà. Ho
escriurà amb molta de cura, a fi que no se li oblidi cap detall.
Quan ho tengui tot ben escrit, d’una manera anònima ho deixarà
caure prop de la persona que, a primera vista cregui més convenient
i llavors l’observarà. Es fixarà amb la seva reacció, com ho
llegeix, quina cara fa, quin interès hi posa, quins comentaris li
suggereix, quines emocions pot endevinar que li provoca la lectura
etc.
I, si per molt prop que
li posi els folis escrits no els veu, si passen desapercebuts, si els
veu com uns papers amb tinta escampada. Oh no! seria depriment. I si
els agafa, i després de fer-los una mitja lectura ràpida no entén
res i els tira a la paperera? No, no pot ser això, la gent no tira
els escrits sense saber que són; primer els mira, els llegeix, els
comprèn i llavors decideix si els guarda, els tira, els recicla o
què punyetes vol fer amb aquells papers, però abans de saber
exactament què contenen no els tira. Però si ...
Quin problema. Ara se
n’adona que el fet, tot i ser molt important, no ho és tant com
trobar la persona adient i la manera adequada de compartir-lo. Això
no ho havia pensat mai. Bé, ni amb qui compartiria un esdeveniment
així ni que pogués succeir, era inimaginable. Com pot canviar la
vida de les persones a vegades. Com pot condicionar el teu present i
el teu futur un breu període, un parèntesi en el procés, sempre
cap endavant, de la vida. T’ho pot girar tot. I com pot ser que
sigui tan difícil que algú t’entengui, o més ben dit, que tu
creguis que algú et pot entendre. Quin és el gran dubte? Què és
el que fa que després de cercar i no trobar ningú, decideixis
confiar les teves cabòries, vivències, experiències, secrets ...
digues-li com vulguis, a un paper en lloc d’una persona?
Això sona molt
individualista, potser no ha cercat bé, potser no és suficientment
observador i realment hi ha moltes persones que l’escoltarien,
l’entendrien, comprendrien els seus sentiments i li farien cas ...
o potser no? ai quin embolic!
Què farà? bé, per
ventura anar a prendre un refresc i relaxar-se és la millor cosa que
pot fer. Llavors, ajagut al seu llit, dins la seva cambra, amb els
seus objectes més íntims, envoltat de les seves pertinences, podrà
pensar si ha de seguir cercant el confident o si tanca les seves
experiències dins el seu cau, a un lloc obscur i privat, un lloc
que sigui per al seu relat com la llàntia meravellosa és per al
geni.
Així guardat pot
romandre a l’espera d’una persona que, sense presses i amb la
suficient curiositat i ànsia de saber, la descobreixi.
Antònia
Santandreu
Lluna Plena de
maig, 1997
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada