Activitat i vida
sana
Els
dimecres i els divendres a nedar; els dijous a taller de fang; els
dissabtes a la perruqueria i el diumenge a passejar en bicicleta per
la ciutat.
És
una passada, els diumenges no hi ha gent per ciutat, molt poca, ni
cotxes que et freguen les cames quan pedaleges, és un goig anar pel
centre desèrtic, les botigues tancades, molts de bars i restaurants
també estan tancats, la gent o no hi és o la que hi ha va
tranquil·la pels carrers; hi ha temps de mirar els edificis, de
parlar amb la parella, els infants poden anar a lloure xuclant un
caramel ponxit a un pal o llepolies de goma de colorins i de formes
sorprenents; veus parelles de gent major gaudint del passeig i colles
d’amigues ben mudades que van a fer el gelat o la xocolata calenta,
es veu tot en equilibri, si vas a la rambla hi veus les flors
fresques que esperen els vianants que se les enduran a fer algú
feliç, i al born s’hi veu alguna família, pare, mare, fills i
filles tots asseguts al banc o passejant, menjant pipes com a
desesperats, amb una solada de clovelles als peus impressionant, si
no vas alerta t’escupen damunt, sí, s’ha d’anar en compte; i
la Seu, el parc, els jardins, les places... Tot això fet en
bicicleta agafa un to romanticoesportiu que és massa. A mi m’agrada
vestir-me amb roba còmoda però bonica, posar-me un capellet polit,
unes esportives de color suau i uns calcetins d’aquests tan curtons
que quasi no tenen cama, m’encanten! i passejar en bicicleta per
tots aquests llocs, sí, i em ric de les galeres principesques, amb
la meva bicicleta em sent la reina de la marxa diürna sobre rodes.
Els
dos dies que vaig a nedar, genial, davall l’aigua és l’únic
lloc on sent la solitud i el silenci en completa harmonia. Sempre hi
vaig tota sola perquè m’agrada fer aquest exercici sense
companyia. Vaig fent piscines i pens, sense passar pena, allà no em
pot passar res, si no em surt del carril no m’he de preocupar de
res, moure els braços i les cames automàticament i deixar-me anar
al viatge del pensament i dels somnis. Dins la piscina he reviscut
molts, per no dir tots, els moments fantàstics de la meva vida. Dins
l’aigua un sura, se sent lleuger, i aquesta lleugeresa fa somniar
despert.
El dia
del fang és sublim, ah! això d’empastifar-me les mans de fang és
màgic, em relaxa una cosa fora mida, començ amb el piló de fang i,
mentre gir el torn amb el peu, les mans li van donant forma,
suaument, figures rodones, els meus dits tornen aparells modeladors
de carn i os, acaricien el fang i ell, agraït, treu la configuració
que jo tenc dins la ment, va sortint el meu pensament, i de l’esperit
creatiu van sorgint noves incorporacions espontànies, formes
estranyes d’una bellesa impressionant. Al cap d’unes hores,
aquell tros de fang que no valia dos cèntims s’ha convertit en el
començament de la meva obra, ja l’estim aquella forma que, fent
voltes i amb l’ajuda de les meves mans, ha sorgit de la meva
imaginació, és la meva creació. I quan s’acaba, després de
passar tot el procés de cocció, pintura i esmalt, quina passada!
Llavors pas un guster de regalar-la a qualcú que m’estim i, que ho
és de polit! Mai no deixaré de porquejar amb el fang.
Els
dissabtes és el dia dedicat a tenir-me’n cura, bé, que em tenguin
cura, perquè m’ho fa la perruquera i l’esteticista, una
m’arregla els cabells i l’altra em lleva aquests pèls de la cara
tan horrorosos que fa anys que em surten per la barra, i els bigotis,
i m’arregla les celles, els peus i les mans. Tot un tractament per
sentir-me bé i perquè els altres em vegin bé, a la meva edat ja
comença a ser hora d’arreglar-me un poc, si no paresc una
perdulària i això no m’agrada, no és que sigui vella jo eh? però
una ha de presumir una mica.
Els
dilluns i els dimarts estan reservats per a assumptes propis:
descansar, visites, jocs de taula amb els amics, estar en família,
contar contes als meus néts i nétes, llegir, anar de compres,
sortir amb les amigues, anar de tant en tant, amb el tren, que
m’agrada molt, anar a la mar, al cinema; els dilluns i els dimarts
són els dies de l’espectador i és més barat, al teatre, als
concerts i algun viatget, que, amb els preus de l’INSERSO, es pot
viatjar. Ei! que ens ho passam pipa. Record un dia que a l’hotel
ens muntaren una vetllada, els animadors, reproduírem les noces del
príncep Felip i Dona Letízia, jo era la sogra del príncep amb un
capell que quasi em tapava tota, caram! Quin goig! Vàrem improvisar
la pluja amb una regadora i posàrem una estora vermella ben banyada
i les sabates treien el suquet quan passàvem; tragueren capells per
a totes les dones, no sé d’on pogueren treure tants de capells,
molt grans i molt ridículs, quina desfilada, Déu meu! Encara vaig
veure les fotos l’altre dia i vaig tornar a riure. I quan en Mateu
volia festejar, quin embolic, jo festejar? Au! ni parlar-ne, és
massa atrevit, hauria tingut cara de ficar-me mà aquest verderol,
no, deixa-m’ho anar. I n’Apol·lònia, amb la mania d’estufar
els coixins, a un viatge em va tocar dormir amb ella i només entrar
a l’habitació se’n va anar directament al llit i agafà el
coixí:
-
Pareix mentida, aquestes cambreres no saben estufar els coixins.
- Què
passa amb els coixins? Jo els veig bé.
-
Doncs és perquè tu tampoc no en saps, ja te l’estufaré jo i
veuràs com dormiràs molt millor.
De
seguida que ens ajuntàvem amb el grup ja estava parlant de
l’estufament dels coixins, que si no estaven estufats, que sembla
mentida, quina poca seriositat. Jo, la veritat no ho notava però li
feia espants perquè estigués contenta, es passava mitja hora cada
dia tupant els coixins, quin nivell! Vaig arribar a pensar que anava
fora corda i els coixins ho pagaven. Ai! n’Apol·lònia, no l’he
tornada a veure, com deu ser que no ha tornat als viatges, ara que em
ve al cap, la cridaré.
On tenc el mòbil, no, dins la bossa no hi és, ni a la taula de
l’estudi, ni s’està carregant... On he deixat el mòbil? Faré
una cridada perduda a veure si el sent.
Dins
la nevera... que estrany!
Com és que he deixat el mòbil a la nevera?
XC i AS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada