No t’ho fiquis
dins el cap!
- No me’n record.
Quin desesper... però, a quina bugaderia les vares dur cap buit,
desmemoriada, inútil?
- Va mare, no et
posis així. Pensa-hi una mica. Eren dues estores i una flassada!
- No me’n record,
no me’n record, no me’n record, no me’n record, no me’n
record, no me’n record!!
Ho he dit amb els
ulls tancats i amarats de llàgrimes, les dents estretes i tots els
músculs contrets. Ara m’adon que m’he clavat les ungles als
braços. Plor, plor d’impotència i de ràbia.
- No passa res,
posa’t tranquil·la. S’han perdut coses pitjors, segur que en
estar tranquil·leta faràs memòria.
- Si la pogués
fer... La memòria no es fa. Si jo pogués fer-la ja l’hauria feta
fa estona. La memòria hi és. És un tresor, un tresor que, com
quasi tots, no el valoram fins que ens fuig. I a mi em fuig de les
mans, em fuig per moments i jo intent perseguir-la, agafar-la,
fer-la...., però no es fa.
- Has anat a veure
si és a la bugaderia de la cantonada?
- Hi anàrem totes
dues ahir, no te’n recordes?
- No me’n record,
no me’n record, no me’n record, no me’n record, no me’n
record, no me’n record!
- Perdona, reina. No
t’ho fiquis dins el cap.
Dins el cap? Quina
paradoxa... Que hi he d’anar a ficar més coses dins el cap! Si
l’únic que fan és fugir-me!
Com puc explicar-li
el que estic sentint. Què m’està passant? Estic marejada.
És clar, estic
marejada. Provaré de descansar una mica. Així. Respiraré. No, però
no puc, no puc deixar de debanar pensaments un darrere l’altre,
superposats, afegits, separats, connectats, deslligats...
- Si encara sabés
on he desat el resguard. Es veu que el vaig amagar tant... Perquè
tirar-lo no l’he tirat, n’estic segura. Jo no tir res mai!
- Ja ho tenc! Ho
vaig dur tot a la bugaderia “Meganet”.
- No, ja hi he anat
i no hi eren. No hi pensis pus, en comprarem unes altres i no passis
ànsia.
- “Supernet”,
sí, “Supernet”. O era “net a net”? “Ultranet”? Clar, com
que totes acaben en “net”.
Ella m’abraça i
sent l’escalforeta del seu cos. Es pot sentir tan bé l’estimació.
L’estimació és el que millor es pot transmetre sense
paraules. És la cosa més fàcil d’explicar fora dir res, mirau!
Jo diria que
s’explica millor en silenci. Faré silenci i somriuré. Li diré
sens dir res que jo també l’estim tant!
Recordaré.
Recordaré i recobrarem l’esperança. Tot això haurà estat un
malson i què ha estat? No res.
...net, ...net,
....net, ...net... A vegades és impossible controlar el pensament.
Sé la teoria: pensar en una altra cosa, dir una oració, cantar una
cançó (hi estic ara jo, per cançons), la qüestió és canviar de
tema, traslladar el pensament a un altre sostre. Però jo el que tenc
és el cap a set sostres!
I mai més ben dit!
Ric tota sola, però
sols un instant. Ara ja em torna envair aquest sentiment
d’impotència.
Per què em passa
això?
“Més que net”,
“renet”...
Desconnecta,
desconnecta:
“ I a
legria!
Les
velles se xapen de riure...
M,m,m,m,m,m,m,m,
M,m,m,m,m,m,,m,m”
Serà
possible?
M,m,m,m,m,m,m,m,m.
M,m,m,m,m,m,,m,m,
... la
meva ment!
... o
la meva vida?
Ai, la
meva ment !
Oh! la
meva vida?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada