NO ME'N RECORD. CAPÍTOL 6

He d’anar al metge

Estic preocupada, jo sempre he estat desmemoriada però ara se m’agreuja de cada dia més el problema. Perquè s’ha convertit en un problema això de la memòria, més ben dit, de la manca de memòria. No em record de res, és molt trist. Aniré al metge a veure què em diu. Pot ser que tengui problemes de tiroides. Jo, així mateix, he llegit alguna coseta sobre la pèrdua de la memòria però... a mi no em passa el que he llegit sobre l’Alzehimer, això jo no ho tenc, no.

Els qui pateixen aquesta malaltia -diu l’escrit- que no recorden els seus fills i filles, ni els néts i nétes. Jo record molt bé tota la meva família, a mi no em passa això, ni molt manco. A vegades no saben on deixen les coses, ni es recorden com es diuen els llocs, ni el nom de les persones... això sí que em passa, veus? Tornaré consultar l’article: diu que hi ha dos grups de persones que tenen problemes de memòria; un grup de 30 a 65 anys que obliden noms, llocs... això els provoca ansietat. El segon grup és a partir dels 65 anys i obliden fets i situacions a més dels noms i llocs. Aquí diu que sempre s’ha de cercar el motiu de la falta de memòria per solucionar el problema.

Jo som del segon grup i oblid tot això i més. He d’anar al metge. Em trobarà la causa i em guariré. Diuen que és llarg això de recobrar la memòria, i que la causa de la pèrdua sol ser degut a l’estrès, jo no en tenc d’estrès... Bé aniré al metge, a veure què em diu.

Oh! ja és hora, he de partir cap a l’estació. Avui anam amb les amigues a fer un passeig amb el tren. Fa molt de temps que no hi he anat i n’Aina i na Petra també varen dir que feia molt de temps que no hi anaven, per això decidírem anar-hi avui les tres. Ens hem de veure a l’estació a les 9:30 per comprar els bitllets i agafar lloc, el tren parteix a les 10:15. Jo aniré fins allà amb el cotxe, el deixaré a la zona que no hi ha “ORA” perquè no el puc deixar a l’aparcament tot lo dia, seria molt car.

Ho duc tot? la bossa, la cartera, la botella d’aigua, les ulleres, els mocadors, la jaqueta, les pastilles per a la tos... sí, crec que no em falta res.

Ai! Quasi he tancat sense agafar les claus, però que torn beneita, no pensar en les claus, mirau! un poc més i tanc la porta. Bé, ara no m’he de posar nerviosa. Ha estat un descuit. Quants n’hi ha que perden o obliden les claus, Déu n’hi do!

- Uep! com estau? A punt per partir? Estic contenta d’anar en tren, em fa il·lusió.

- Què has vengut amb l’autobús?

- No, he vengut amb el cotxe. L’he deixat a un carrer on no hi ha “ORA”, he tengut sort, hi havia un lloc buit. Avui m’he regirada, quasi he tancat la porta sense agafar les claus. Estic ben preocupada, em falla la memòria.

- Pots pensar, si tu sempre has estat descuidada. A què ve tanta preocupació? Si sempre has deixat la bossa pertot arreu, i quantes vegades no t’hem hagut de cridar perquè havíem quedat i tu no compareixies perquè se t’havia oblidat?

- És veritat, a vegades em preocup sense motiu, però les claus no les havia deixades mai.

- I avui tampoc no les has deixades, te n’has temuda abans de tancar, o no? Això li passa a tothom alguna vegada.

- Però a mi, ara, em passa massa sovint. He llegit a una revista que l’Alzehimer comença així, en petits descuits i llavors arriba a menjar-se tota la memòria fins al punt que la persona que el pateix no coneix els fills ni les nétes ni ningú.

- Venga dona, no t’ho fiquis al cap a això, tu estàs ben sana. Jo vaig llegir que el millor per evitar la pèrdua de la memòria és estar activa, alimentar-se bé i dur una vida sana. I nosaltres duim una vida ben sana, estam actives i ens alimentam bé. Ja ho veuràs el dinaret que farem al port.

- De totes maneres jo, he demanat hora al metge.

- Si has d’estar més tranquil·la, bé que has fet. Vols que t’hi acompanyi?

Na Petra no està gens preocupada, perquè a ella no li passa això de la memòria, de la pèrdua de la memòria.

Que ho és de bonic el viatge en tren, quins paisatges, quina verdor, quines muntanyes. I els túnels, és màgic això de passar per les entranyes de la muntanya. I pensar que fa tants d’anys que es feren aquests túnels, no hi havia la maquinària que hi ha ara, degué costar molt d’esforç aleshores.

- Mirau, el tramvia, quina gràcia, pareix de jugueta. Record com si fos ahir, quan hi veníem amb els fills petits. Com gaudien d’anar amb el trenet! Ens passejàvem per la platja i rodolàvem per l’arena. Tenc les fotografies a l’àlbum, de les anades amb el tren i de les jugades a la platja.

D’això me’n record com si hagués passat ahir, i fa un munt d’anys, i llavors no em record del que he fet fa unes hores, quines coses!

- Quin dia més bo que fa.

- Petra, i on hem de dinar?

- És una sorpresa. Ara passejarem una estona per la platja i llavors hi anirem, tenc la taula reservada per a les dues i mitja. En passarem gust.

- N’estic segura.

- Jo també tenc una sorpresa per a vosaltres.

- Sí?

- Sí, és aquí mateix. Veis aquesta barca? Doncs ara anirem a passejar amb barca, ja tenc els bitllets, mirau!

- Caram! Quina sorpresa Aina, això és genial!

- Ui! me sent la protagonista de Titànic.

- Alerta a caure, no et posis tan a la punta, quina una!

- És aquí, a què és un lloc polit?

- I tant! Petra, com sabies d’aquest lloc?

- Me’l va recomanar un amic meu, aquell que vàrem veure l’altre dia quan passejàvem, en Bernat, el vos vaig presentar.

- Ah! sí, sí, el record, tan interessant i ben plantat.

- Veniu, per aquí, la taula és al costat del jardinet.

- I com ho saps tu?

- Ai! És que jo ja... hi havia vingut un altre dia.

- Amb en Bernat?

- Passau, passau, aquí és, que bonic aquest raconet!

- Ui! que bé ens ha anat, eh? Ho he passat molt bé. La setmana que ve podríem anar a la muntanya, fa temps que no hi anam.

- Tens raó, sí, podem anar-hi. Demà en parlarem. Ens veim al curset. Adéu.

Caminaré un poc fins al cotxe. Sí que ha estat un dia polit, m’ha agradat. Uep! el mòbil.

- Ei! digues. Sí, ara hem arribat, ho hem passat molt bé.

Sí, ja han partit, jo vaig cap al cotxe.

- Aquí dalt, a un carrer que no hi havia “ORA”, no home, no el deixaré a l’aparcament tot lo dia, quin gastòrum, no.

- Que no, no estic cansada, aquesta caminadeta em va bé i tot.

- I què m’ha de passar? Ja estaré bé ja.

- Sí, si et necessit et cridaré, adéu.

Es preocupen per mi, això és molt agradable, em fa sentir important i estimada, sí que és polit que et cridin els fills i les filles per saber com estàs, ja ho crec.

Eh! era aquest el carrer, això és que anava distreta i no l’he vist tornaré enrera. Sí, era aquest i a aquesta part de voravia, el dec haver passat. Ara ja començ a estar cansada, per amunt i per avall cercant el cotxe.

No hi és en tot el carrer, però on he deixat el cotxe Déu meu? Deu ser a l’altre carrer, segur, au! cap allà.

Tampoc no hi és, ni a una part ni a l’altra de la voravia. Com pot ser que no trobi el cotxe. No sé on és.

- Guàrdia, per favor, m’han robat el cotxe. L’havia deixat aquí, a aquest carrer i no hi és, me l’han robat n’estic segura, el cotxe no hi és, jo l’havia deixat aquí al meu cotxe. Ara estic molt cansada perquè fa una hora que el cerc i no el puc trobar. La matrícula, sí, IB ... 4758 ... 7485 ... 4785 ... 7458 no, no, 8574, ai! no ho sé, ara m’he posat nerviosa i no sé quina és la matrícula, però és un Peugeot blanc, això sí, un peugeot blanc, i la lletra? no la record, com és que no em record de la matrícula del meu cotxe?

- Sí, sí, faci una volta però jo estic segura que me l’han robat el cotxe. No, no me mouré d’aquí, esperaré, esperaré.

- Véngui, el seu cotxe crec que és allà, a dos carrers més amunt. Anem i mirarem si és el seu.

- Sí que ho és. Però jo no l’havia deixat aquí. Estic segura que l’havia deixat a aquell carrer. Això és que me l’han robat i llavors l’han deixat aquí. No està forçat, i la clau obre bé. Gràcies agent. Tanta sort que està ben aparcat, només hauria faltat que ara m’hagués posat una multa per mal aparcament.

No ho entenc, perd el cotxe i no en record la matrícula. I això que aquest cotxe té 12 anys i sempre l’he manejat jo, me la sabia a la matrícula eh? i bé que me la sabia, però ara se’n va del cap com si no l’hagués vista mai. I si qualque dia no em record de com es canvien les marxes, o de frenar, que seria pitjor? Podria fer-me molt de mal o fer-ne a persones innocents. Mira que si surt un nin darrere una pilota i jo en lloc de pitjar el fre pos el peu a l’accelerador, el podria matar. Ai! Déu meu, he de fer alguna cosa.

I el policia m’ha ajudat, a cercar-lo, però al final ja feia mala cara, com si s’enfadàs. Jo no tenc la culpa. Encara pens que me l’han canviat de carrer. En lloc d’enfadar-se amb mi s’hauria d’enfadar amb els lladregots que toquen els cotxes dels altres. I són llestos eh? Els lladres dic, cent llamps, si utilitzassin la intel·ligència per fer bé no hi hauria marginats al món, però només fan mal a les persones desemparades.

Bé, això és que estic cansada. Demà serà un altre dia.

He d’anar al metge.

I què em dirà el metge? Em donarà un medicament i em posaré bé. Per ventura em dirà que estigui un parell de setmanes sense conduir per evitar mals pitjors però res més, segur, llavors estaré fresca com una rosa i tornaré estar com abans. De totes maneres em fa por el que em pugui dir el metge, i si no és tan fàcil de guarir aquesta pèrdua de memòria? I si es comença a manifestar el principi d’aquesta malaltia tan horrorosa? No, no pot ser, tindria altres símptomes, em faria mal alguna part del cos o tendria febre o no menjaria... jo estic molt bé, només és que la memòria em falla. Però, això és molt!

Demà aniré al metge, que em tregui de dubtes. Estic regirada però val més saber-ho. Segur que en sortir em riuré de tota aquesta penada que ara pas.

Va cotxet, anem a casa.

Ara m’ha anat ben bé. Això és un mal moment que he tengut. Tot es compondrà.

Demà aniré al metge.