No tornaré conduir en direcció prohibida
No
tornaré conduir en direcció prohibida, ni posar-me l’abric si no
me n’he d’anar, ni ficar les salsitxes dins el calaix del
comodí. No tornaré
posar sal dins el cafè amb llet, ni botar-me semàfors en vermell,
ni sortir de casa amb les plantofes d’aixecar-me de dormir.
No
tornaré conduir en direcció prohibida, ni posar-me l’abric si no
me n’he d’anar, ni ficar les salsitxes dins el calaix del comodí.
No tornaré posar sal dins el cafè amb llet, ni botar-me semàfors
en vermell, ni sortir de casa amb les plantofes d’aixecar-me de
dormir. (98)
No
tornaré conduir en direcció prohibida, ni posar-me l’abric si no
me n’he d’anar, ni ficar les salsitxes dins el calaix del comodí.
No tornaré posar sal dins el cafè amb llet, ni botar-me semàfors
en vermell, ni sortir de casa amb les plantofes d’aixecar-me de
dormir. (99)
No
tornaré conduir en direcció prohibida, ni posar-me l’abric si no
me n’he d’anar, ni ficar les salsitxes dins el calaix del comodí.
No tornaré posar sal dins el cafè amb llet, ni botar-me semàfors
en vermell, ni sortir de casa amb les plantofes d’aixecar-me de
dormir. (100)
Au,
així: cent vegades. O dues-centes, o mil, si fa falta!
La
qüestió és que no m’ha de tornar passar mai més. No em pot
fugir més del cap. Hi pensaré, hi pensaré sempre. Pensaré allò
que estic fent, allò que no he de fer i allò que he de fer. No
pensaré en allò que no estic fent, ni en allò que m’agradaria
fer, però que ara, en aquests moments no puc fer; perquè m’és
impossible pensar en altres coses.
Això
no pot ser!
Estic
bé!
Com
així ara tenc aquesta plorera tan rabiosa?
Però
si estic beníssim, no em falta res. Bé, sí... Em
falta tot! Em falta la memòria!
“Qui no recorda no és”
He perdut la
memòria i el seny. Fa massa
temps que em dic mentides a mi mateixa.
I
què vols...? Els anys no passen debades, alguna cosa havia de tenir
.
Tothom duu
la seva creu, però, per què a mi m’ha tocat aquesta? És
massa pesada, és un desastre!
No
puc! Ja no puc esforçar-me més per llevar-li importància.
Al
principi, és veritat, ni me n’adonava; sempre he estat tan
despistada que tot em semblava normal. Sempre que sentia alguna
padrina que deia “jo ja faig catúfols” pensava: i què faré jo
en tenir la seva edat, si ara els faig més grossos que ella?
Però
controlava perfectament. Ara no. De tot d’una no ho veig,
però, després, quan recapacit, quan llegesc...
Tal
volta seria millor no estar documentada, però no hi puc fer més,
quan una cosa em preocupa he de cercar informació fins i tot de
davall les pedres.
Sé que
patiré i faré patir i no ho puc consentir. He de posar-hi remei!
No
tornaré conduir en direcció prohibida, ni posar-me l’abric si no
me n’he d’anar, ni ficar les salsitxes dins el calaix del comodí.
No tornaré posar sal dins el cafè amb llet, ni botar-me semàfors
en vermell, ni sortir de casa amb les plantofes d’aixecar-me de
dormir. (101)
No
tornaré conduir en direcció prohibida, ni posar-me l’abric si no
me n’he d’anar, ni ficar les salsitxes dins el calaix del comodí.
No tornaré posar sal dins el cafè amb llet, ni botar-me semàfors
en vermell, ni sortir de casa amb les plantofes d’aixecar-me de
dormir. (102)
No
tornaré conduir en direcció prohibida, ni posar-me l’abric si no
me n’he d’anar, ni ficar les salsitxes dins el calaix comodí. No
tornaré posar sal dins el cafè amb llet, ni botar-me semàfors en
vermell, ni sortir de casa amb les plantofes d’aixecar-me de
dormir. (103)
No
servirà de res!
Si
no faig això cometré una altra equivocació.
Com
perdre el fil de la conversa, per exemple. Com
així m’han de recordar contínuament de què parlàvem i per què
deia el que deia. Per què?
No,
no hi puc donar passada al que m’està passant.
Bé,
potser són manies! Sempre ho he pensat, però cada vegada em vénen
més moments de dubte, i a mesura que se m’acosta la certesa que
possiblement vaig perdent facultats, no ho puc consentir!
A veure si
són ells que, de tant de dir-m’ho, ja m’ho han fet creure que és
necessari contar-ho tot al metge?
Perquè, a
veure: la qüestió de les plantofes, rai! Li pot passar a qualsevol.
És que ben mirat, tot el que m’està passant li pot passar a
qualsevol en un moment determinat, però tot junt... tot junt,
potser ja és un problema més seriós.
El cor se’m
xapa. No servesc per a res!
Ep! S’ha
acabat! Tornaré a allò de la creu. Pensaré en el que deia ma mare,
perquè d’això sí que me’n record, com si fos ara:
-Tots hem de
dur la nostra creu, però es tracta de col·locar-se-la ben
col·locada a fi que faci bon dur.
Perquè, a
veure:
M’he de
centrar, m’he de conformar. En definitiva jo, el que vull ser és
feliç, amb un poc més o un poc menys de memòria.
Él que tenc
clar és que hauré de deixar de conduir; no l’hi tenia gens, fa
uns mesos; però la darrera multa va ser apoteòsica:
No
tornaré conduir mai més en direcció prohibida i molt manco per
l’autopista.
Millor dit:
NO PODRÉ TORNAR AGAFAR EL COTXE.
És molt
bona de dir i d’escriure aquesta frase, però és tràgica, trista,
decebedora. Et retalla la llibertat, la independència. Fa
por. Fa basarda.
És
trist haver de prescindir d’allò que consideràvem tan nostre.
Em
propòs fer una renúncia resignada, tranquil·la.
Què
he d’anar a dramatitzar si es tracta de quelcom que ja no té
remei. Ja no hi ha alternativa, m’ho
varen dir tot just després de la darrera multa:
“multa y
retirada de carnet”. Au ,
així de sec. Quins pocs miraments.
Tant
com m’havia costat de treure’l. D’això sí que me’n record.
Crec que no ho oblidaré mai. Pareix mentida, hi ha coses que no em
fugen!
Res
no m’ha d’impedir de ser feliç. A
això no m’ho impedirà ni la Direcció General de Trànsit!
Ara per un
paperet color de rosa tanta pena.
Aniré en
bicicleta.
M’hauria
de recordar de posar el peus a terra en arribar.
Ai, dic! Qui
no es conforma és perquè no vol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada