Un matí na Joana es va despertar, va obrir els ulls, va mirar per la finestra i va veure la claror, els núvols, enfora les muntanyes i el sol que li somreia feliç. Va estendre els braços i va dir:
Va sortir de l’habitació i va fer una besada ben forta a sa mare i a sa padrina, els va agafar les mans i els feia fer un rotlo tot cantant:
Rotlo, rotlo Sant Miquel,
tots els àngels van al cel,
carregats amb un bagul,
na Joana cau de cul.
Les tres acabaren assegudes en terra amb unes bones rialles. La padrina deia:
- Aquesta Joana està com una cabra!
Així és na Joana, alegre, simpàtica... Tothom l’estima. El seus pares n’estan orgullosos i els padrins no hi caben de contents amb la néta.
Na Joana és la petita de la família, té sis anys, enguany ha de fer primer curs. És molt feliç perquè se sent gran.
Na Catalina és la major, té dotze anys i els nins són bessons i tenen nou anys.
És una família nombrosa: el pare, la mare, el padrí (que és el pare de la mare), i la padrina (que és la mare del pare) i els quatre fills. En total 8 persones que viuen a la mateixa casa.
La casa on viuen està als afores d’un poble del pla de Mallorca, Sa Pobla, i a la casa li diuen Son Peretó. Per tant tots els membres de la família són de Son Peretó: l’amo, que és el pare, és en Guillem de Son Peretó; la madona, que és la mare, és na Sebastiana de Son Peretó; El padrí i la padrina de Son Peretó són en Salvador i n’Antònia; i els fills són na Catalina, en Biel, n’Agustí i na Joana de Son Peretó.
Són molts però viuen molt bé perquè la casa és gran.
La setmana que ve fan la gran festa i estan fent els preparatius. El pare diu que són massa per fer una festa d’aniversari per a cada un, per tant en fan una cada any de ben grossa per a tots. Conviden tota la família i els amics i amigues.
Encenen el forn de llenya i fan coques, cocarrois, panades, robiols, flaons, ensaïmades... i per beure fan una gerra ben grossa de llimonada, bé els grans beuen la llimonada mesclada amb un suc que ve dins una botella amb una ansa, que es diu Xoriguer, és un suc fet a Menorca.
Na Joana està entusiasmada amb la festa. La celebren el primer diumenge de setembre. Ho preparen tot a la carrera, just davant les cases. Unes taules molt grans amb estovalles blanques, que són màgiques per a na Joana.
- Això són passadissos secrets.
Quan han menjat, tothom va fent segons les seves cabòries: els homes juguen a cartes, les dones parlen dels fills i dels vestits que es compraran per a l’hivern, els al·lots són a la caseta que han construït a l’ullastre i les nines fan bombolles de sabó amb un ribell d’aigua sabonosa que els ha preparat el padrí.
- Què hi deu haver dins les bombolles?
- Potser que hi hagi somnis de colorins.
- O genis com el de la llàntia meravellosa.
Després de la festa tothom se’n va a dormir retut.
El dia següent, la padrina té per costum aixecar-se prest i despertar la resta de la família amb una regadora , els dóna una bona regada amb aigua freda.
- Ai, ai, ai, padrina. Quina mania. Això no es fa. Quina dona més caparruda.
I la padrina no es pot aturar de riure, riu i riu fins que tots s’han aixecat. Llavors els treu la xocolata desfeta i l’ensaïmada per berenar i, així, els fuig el malhumor.
A partir d’ara, cada matí es desperten a les vuit, així es van avesant a aixecar-se prest, fins que arriba el gran dia: comença el curs!
De bon matí tot són presses, deixar el llit, la dutxa, la llet, preparar el berenar, la motxilla...
- De pressa que arribarem tard, Vénga!
- Ufffffff! quin trull!
- Està vist que el primer dia d’escola és un martiri per a les mares, no puc pus.
- No te queixis, ara tot són comoditats. Abans era un martiri sense rentadora.
- Ja hi som. Però ara padrina, feim moltes coses i encara que tinguem rentadora també anam de bòlit. A més el vostre fill no...
- Uep! deixa’l, al meu fill, ell fa feina tot lo dia i quan arriba està cansat. No deus voler que, a més a més, es posi a feinejar per la casa, pobrissó.
El primer dia de classe per a na Joana ha estat excepcional. Ha vist els seus amiguets i amiguetes del curs passat, quin goig, com s'enyoraven! Quan s'han vist tot eren abraçades, besades i rialles.
Llavors han conegut el mestre.
- Oooooooh! han fet tots i totes quan l’han vist. Els infants, les mares i els pares s’havien fet a la idea que seria una mestra... doncs no, un home gran, gros i negre.
Totes les criatures han deixat la fila i s’han posat ben prop de les seves mares i pares amb una carona de tres Déus.
Na Joana obria uns ulls com taronges i amb un fil de veu ha dit:
- És el gegant del pi?
El mestre és gran i negre, però no gros, el que passa és que duu una túnica molt ampla i davall hi duu petits globus de colors, un per a cada infant amb el seu nom escrit. De sobte comença a treure globus i passar llista. Els infants quan veuen aquells globus tan petits i amb aquells colors tan bonics, i a més duen el seu nom (com sap el meu nom? Es demanen), van a cercar el seu globus i el mestre diu:
- Dins cada un d’aquests petits globus hi ha un desig que es complirà quan vosaltres el penseu i esclateu el globus.
Quan toca a na Joana s’hi acosta i li demana:
- Això són bombolles de sabó?
- Sííí. Diu el mestre acotant-se i rient amorós.
- Hi ha somnis de colors dins les bombolles?
- Sííííííííí.
- Hi ha bruixetes bones.
- Tambéééé.
Agafa el seu globus groc.
- Dins el meu globus hi ha un somni daurat.
- Tu mascares?
- No, toca’m i ho veuràs.
- Na Joana toca la pell del mestre, es mira la mà, no està mascarada. Li fa una abraçada i li diu:
- Tu ets el meu mestre, jo t’estim.
Tots els nins i les nines van a veure si és veritat que no mascara i tots i totes acaben abraçant aquell homenàs gran i negre que té una rialla que captiva i una veu dolça com la mel.
Les mares i els pares fan una llarga respiració... com si fes una bona estona que no alenaven. Veuen com el mestre i les criatures se’n van cap a la classe tots contents sense pensar a dir-los adéu.
Al vespre tot són contarelles del primer dia de classe. Na Joana penja la motxilla i comença a contar:
- El meu mestre nom Prince i sap contar molts de contes, sap jugar a tot, sap cantar cançons, sap dibuixar elefants dins una serp, sap fer capells de paper, sap fer bombolles de sabó molt grans, i fa mim, i sap fer moltes veus, i... s’arrossega per davall les taules...
-Idò això!, diu la padrina, només ens faltava aquesta, que el mestre s’arrossegui.
I la mare diu:
- I és negre.
- Sí, i no mascara.
Passa el primer trimestre i arriba Nadal. La padrina comença a preparar les ametlles per fer les coques de torró. La nora és a treballar i no li pot ajudar però ella diu que és millor, que les joves no en saben fer d’aquestes coses, que ara tot es compra fet i no és tan bo, ni de molt.
Na Joana li diu que a l’escola n’han fetes amb en Prince, de coques de torró i que han estat molt bones, i que ella, ara ja en sap fer.
- Bé, doncs fes-les a l’escola.
- I també hem fet pastorets de fang molt polits.
La nit de Nadal na Joana, dreta damunt la cadira, diu la poesia que ha après a l’escola:
- Mon pare i ma mare,
padrins i padrines,
oncles i ties,
em donau un euro per passar aquests dies?
Tothom riu menys la padrina que pensa: què em demanaran els altres si la petita comença així.
Aquesta setmana comencen les activitats extraescolars. Na Catalina farà voleibol, els nins patinatge i na Joana futbol.
Na Joana no hi cap de contenta amb l’escola. En Prince els té tots dins la butxaca, és un mestre modèlic. D’activitats extraescolars vol fer futbol perquè a en Prince li agrada el futbol i, per tant, a ella, també. A més, és el primer curs que les nines de sis anys poden practicar aquest esport a l’escola, les més grandetes ja fa anys que hi juguen.
Na Joana diu:
- Es veu que ara les nines som més fortes perquè abans no podien jugar a futbol i ara sí.
A na Joana els Reis li han duit una pepa i ella, com a bona mare, en té cura tot lo dia. És molt graciosa quan la banya:
- Ara et rentaré la careta i el nasset, no t’enfaaaadis... ja està! Ara el cosset, la panxa, el llombrígol, els braços, les mans, les cames, els peus i el culet.
Llavors li col·loca el bolquer, la vesteix i la duu a passejar pel solellet. El padrí la contempla, fent mestressades, i comenta: és just la meva dona quan tenia els fills petits, com s’hi assembla, la menuda.
Na Joana somnia a la nit, la padrina la sent i hi va: la troba amb els dits dins la boca.
- Però què fas amb els dits dins la boca?
La nina mig adormida diu:
- En Prince ens ha explicat les vocals.
- Ah! no entenc res. Al nostre temps les vocals eren a, e, i, o, u i tothom sabia dir mel, capell, or i os; i la cartilla no ens deia res de ficar-nos els dits dins la boca.
- Prova-ho padrina, veuràs quines són les obertes i les tancades.
- Tanca els ulls i deixa’t d’obertures, Verge Santa!
A na Catalina li han duit un ordinador, és feliç perquè li agrada fer uns treballs ben polits, i als bessons una bicicleta a cada un.
- Entre patins i bicicletes, diu la padrina, aquests al·lots sempre van amb rodes.
Als padrins, sempre es fan els sorpresos, encara que saben que cada any els reis arriben també per a ells, els han duit un televisor portàtil a cada un, i així s’hauran acabat les baralles. Quan la padrina vol mirar la telenovel·la i el padrí el documental de natura que, justament es fan a la mateixa hora, no hi haurà cap problema.
A en Miquel i a na Sebastiana els han duit uns dies de repòs a un balneari de Girona. Necessiten un descans. Han tengut molta feina darrerament, s’ho tenen ben guanyat. Després d’una setmana de relaxació, estaran ben calmats, a punt de tornar començar.
Na Joana els ha encomanat que mirin bé com es fan els massatges perquè ella n’ha de fer a la seva pepa quan es posi nerviosa.
A la fi havien arribat les festes de Sant Antoni!
A ca na Joana les festes de Sant Antoni sempre han estat molt sonades. Primer perquè la padrina nom Antònia i fan una festada i segon perquè tenen molts d’animals i els duen a beneir.
- Enguany estrenaré la ximbomba que hem fet a l’escola- diu na Joana mentre la mare fa els preparatius per partir cap a la torrada.
- Sembla que el foc balla –diu en Biel.
- Sí, pareix que fa una dansa, la dansa d’hivern -diu el germà.
- Deixa estar les danses i alerta a les cremades!
En Guillem té una botiga de roba a Ciutat, es diu JOVENT. Ven roba, principalment, per a joves i al·lotes. A na Joana li agrada molt anar a la botiga de son pare. Es col·loca devora els maniquís amb una postura semblant a les al·lotes de plàstic. Es queda una bona estona ben quieta, els interessats s’aturen a mirar el mostrador. Na Joana no es batega, fins al punt que quan pipelleja la gent es regira i pega un crit, com pensant que la pepa ha cobrat vida. Tothom s’esclata de riure de la pensada de la nina.
Na Sebastiana és missera i treballa a un despatx a la Rambla. El seu cap és un misser americà molt famós anomenat Ivonside. És paralític. Des que va tenir l’accident, va en cadira de rodes. Li encanta anar a Son Peretó, quan es poden permetre un dia de descans, se’n van a dinar del que, molt gustosament, els prepara la padrina. El misser diu que no ha menjat mai unes llenties com les que cuina la padrina, i ella està tota contenta i diu:
- Jesús, senyor Ivonside, vostè es conforma amb ben poca cosa, aquests saberuts!!!
Els bessons sempre fan bromes amb l’estranger, li diuen:
- El cap de la meva mare no és el cap del cap de la meva mare.
I l’Ivonside diu: - Què deis, jo no entenc què són tants de caps de la vostra mare.
- També parlam de vostè.
- De mi? I què deis de mi?
No ho arriba a aclarir, això de tants de caps el té embullat.
En acabar de dinar tots es posen a retirar la taula i escurar. La padrina no ho pot consentir però els altres li diuen:
- Tu padrina, has fet el millor, ens has fet el dinar més bo que hem menjat mai. Ara seu al balancí i descansa.
El senyor Ivonside se la seu damunt les cames i la du fins al balancí
- Ai! quin cotxet particular més agut. I amb xofer!
El dissabte és quan comença la gran tasca a Son Peretó.
Tots s’organitzen per fer totes les coses que han d’enllestir per poder funcionar la setmana vinent.
La mare i els nins se’n van a comprar al supermercat, el pare i na Joana van al mercat a cercar la verdura i la fruita. A na Joana li agrada molt perquè sempre hi ha animals: conills de rata, ocells, pollets, ànecs ... A vegades ella canvia algun mascle per alguna femella o al revés. Son pare li ajuda a fer els canvis. El padrí va a comprar el pa al forn, i acostuma a anar a prendre un tallat al bar i llegir el diari; la padrina va a la perruqueria i na Catalina duu els comptes del que es gasta en tot el dia.
Llavors, com que no han estat en tot el matí a casa se’n van a dinar al restaurant
- Just en arribar a la taula la padrina diu:
- He d’anar a la farmàcia a comprar pastilles pel mareig, he d’anar a la botiga i he de dur galetes d’Inca i formatgets per posar dins la bossa de mà. He de..., ai, ara no em record que havia de fer més.
La padrina està molt atabalada amb això del viatge.
Se’n va amb les amigues del club a un viatge de l’INSERSO. Aquesta vegada van a Eivissa. El viatge durarà una setmana.
- M’han dit que el menjar era molt bo i que cada vespre hi ha ball, no és que jo ho sigui molt de la dansa, però, quan són enmig, han de ballar. I tu, per què no hi véns mai, de viatge, Salvador?
- Jesús..., i que en tens, de ganes de passejar!
- Ahhh! Ja em record del que havia de fer més: He d’anar al banc a treure doblers, perquè us he de dur qualque coseta.
Na Joana i el seu pare han anat al mercat i han canviat un lloro; una femella per un mascle, per igualar les parelles. Llavors han visitat totes les parades d’animals i na Joana estava molt contenta.
Han comprat fruita exòtica, perquè de la d’aquí ja en tenen a Son Peretó. Però alguna vegada els agrada canviar.
Avui han comprat kiwis, mangos, xirimoies i alvocats, i llavors han vist blat de les índies i també n’han comprat, per a la mare que li agrada molt.
La padrina diu que no ho havia vist mai a això, el blat de les índies sempre havia estat per a les gallines i la pell de les gallines era per a nosaltres; doncs ara no, el blat de les índies, per a nosaltres i la pell de pollastre per al ca. No sé on arribarem!
A la fi, quan la padrina ha acabat de llegir la llista del que havia de comprar per anar-se’n a Eivissa, han pogut mirar la carta.
Na Joana diu.
- Jo no vull carn. No vull menjar animals, són els meus amics. En Prince diu...
- Ja hi tornam ésser amb el mestre, l’arribarem a trobar dins el plat de la sopa, i també és carn.
- Ma mare, deixa-la fer, no fa falta menjar carn. Podem viure bé si ens alimentam de vegetals.
- No en parlem pus.
El padrí demana carxofes amb beixamel, en Guillem, sopes; na Sebastiana verdures fregides; en Biel, calamar a la romana -li fan gràcia els cèrcols-; n’Agustí, una taula de formatges -torna boiet amb els formatges-; na Catalina, tumbet; na Joana menja crema de carabassó i la padrina, costelles de xot amb ensalada.
- No en faltaria d’altra. Ara la menuda ens manarà. I tu Salvador, a les velleses pigota, també t’hi han duit.
- Ai! Antònia, avui m’han fet ganes les carxofes perquè m’estim més menjar carn a ca nostra, tu la fas deu vegades millor.
- Si és així ja et pots preparar perquè estaré una setmana de viatge, així que hauràs de menjar el que farà la teva filla i el meu fill... ja us espavilareu. Sé cert que us trobaré ben magres!
Quan arriben a Son Peretó el pagès els diu que tots els menets han sortit del corral i els han de tancar, perquè si no troben la mare per mamar no tardaran gaire a morir-se de fam.
I ja parteixen tots a córrer darrera els animalets fins que aconsegueixen que no en quedi cap defora. La padrina diu :
- De què us serveixen ara les rodes nins?
- Veus com també utilitzam els peus alguna vegada?
Just quan entren a la casa senten el telèfon, és un amic de la família que viu a Barcelona i ha vengut per feines aquest cap de setmana a Mallorca. Els diu que dins una hora o dues serà a Son Peretó per sopar amb ells. No té altre moment lliure i no se’n vol anar sense veure’ls.
-Ooooooooooh!
- Tothom es posa en marxa, com a folls. La padrina diu:
- En aquestes ocasions és quan el pa amb oli, olives trencades, formatge maonès i sobrassada et fan quedar com una reina.
La padrina s’ha cansada molt i els diu:
- Tanta sort que me’n vaig de viatge i descansaré per Eivissa.
La nit del diumenge na Catalina se’n va a jeure tard. S’ha passat tot l’horabaixa i part de la nit fent càlcul i problemes. Té un examen de matemàtiques.
El cap ple de nombres, no pot adormir-se!
Podria comptar ovelles, però ja no li falta res més!
Són les onze i mitja del vespre i l'endemà s’ha d’aixecar a les set. Només li queden set hores i mitja per dormir!
I justament després de l’examen ha d’anar a comprar un regal. Només té vint-i-quatre euros i el còmic en val trenta-dos. N’haurà de demanar vuit a la mare.
Faltan devuit dies per tenir vacances, o són vint? Hauria de mirar si dia vint-i-dos és diumenge.
- Sort que he enregistrat la pel·lícula i aquest cap de setmana la podré veure sense presses- continua pensant.- Esper que els anuncis no durin més de trenta-set minuts, perquè la cinta és de dues hores i mitja i si el film acaba més tard de les dotze i quart no podré veure el final.
Fa desset minuts que faig voltes i no he aconseguit treure’m els comptes del cap.
-Mare! no em puc adormir. Si us plau conta’m un CONTE que em faci oblidar el COMPTES!
-Vols el dels set cabridets i el llop, el de l’Alí Babà i els quaranta lladres o els dels tres porquets?
- Vull el de la bella dorment!!!
Per Son Peretó tot són bocins de roba de colorins. Tots han duit el llistat de coses que havien de comprar per disfressar-se. Na Catalina s’ha de vestir d’ornitòloga, li agrada molt observar les aus; els nins volen anar de “pizzeros” amb patins, diuen que potser els contractin, si donen la idea als empressaris, i, així, tendran feina durant l’estiu. Na Joana anirà de negreta. Com que tot el primer curs vol ésser com en Prince, així, al manco, ho seran per un dia. Han triat una de les moltes cultures que hi ha a Àfrica, els Zulus.
En Guillem prepara na Joana per anar a la Rua. Ja du negror per tot però na Joana ha quedat preciosa amb el seu vestit de Zulú. En Guillem diu:
- Tanta sort que ma mare no hi és!- Ai! sí, si la padrina em veia es moriria del trastorn. - - Li mostrarem una fotografia.
Els quatre personatges parteixen cap a l’escola. Els pares estan satisfets perquè els nins i les nines són feliços, i el padrí ha disfressat la cusseta amb una gorra esportiva i un llaç al coll i els acompanya.
- Mon pare és massa. Com ho passa de bé amb els menuts, sembla tan infant com ells, és una meravella. Ta mare també és molt divertida, eh!
La padrina ho ha passat d’allò més bé per Eivissa, però ha abusat una mica. Ha suat un poc ballant i rient i llavors l’airet de la nit l’ha constipada. Avisen el metge, quan la veu diu:
- Antònia, tens un constipat molt gros, i estàs un poc carregada de bronquis. Hauries d’ingressar uns dies a la clínica per poder observar-te bé.
Na Joaneta es regira molt quan veu que se’n duen la padrina amb l’ambulància i es posa a plorar. El metge l’agafa i li diu:
- Les clíniques són cases molt grans on hi van les persones quan necessiten una cura especial, llavors es posen bé i tornen a casa ben sanes.
- La padrina és com la planta que jo vaig dur a l’escola a principi de curs?
- No ho sé, què li passa a la planta?
- Que es va mustiar i en Prince, que és el meu mestre, va dir que feia molt de temps que estava a la classe i necessitava una cura especial, per això l’he duita a Son Peretó fins que reviscoli, i, llavors la tornaré dur a l’escola.
- Exacte, això és el que li passa a la padrina, igual que a la planta.
- La padrina també està mustia?
- Sí, però a la clínica la farem reviscolar.
- N’estàs segur?
- N’estic segur.
- La padrina tornarà sana?
- T’ho promet.
- Hola padrina, com estàs?
- I bé, i a tu com t’ha anat l’escola?
- Molt bé! Li he dit a en Prince que tu estaves mustia com la planta, i que per això t’havien duit a la clínica, per reviscolar.
- I qui t’ha dit tot això?
- El metge.
- Ah!
- I, saps, també li he dit a en Prince que tu havies estat a Eivissa i Formentera de viatge i m’ha ensenyat un poema perquè passis gust de recordar Formentera.
- Ui! la record molt bé, m’agradarà molt sentir el poema.
- Però jo no el sé llegir perquè és molt llarg, per tant te’l llegirà n’Agustí. Ja l’ha assajat.
UN CAPVESPRE ET PORTARÉ A FORMENTERA
Un capvespre et portaré a Formentera
No recolliré la paraula estranya
amollada al vent tranquil
de la platja, per dir-te que t’estimo.
Un capvespre et portaré a Formentera
Només hi ha la petita distància
d’un nigul soldant pàgines sense amor.
Tu grisa, tendra, desfeta d’olors
plena de pues i gavinets.
Un capvespre et portaré a Formentera
Lluny del llum, els teus passos,
la teva remor clara,
el teu dolor immens
Un capvespre et portaré a Formentera
CAMINS DE MIGJORN. UC
- Ui! jo us hi portaré una setmana a tots a Formentera. Us encantarà. M’ha agradat molt el poema. Digues-li a en... al mestre que moltes gràcies.
- Joana, t’he de contar moltes coses d’Eivissa en ésser a ca nostra, tranquil·lament; però no puc esperar que destapeu els regals que us vaig dur. Avui, quan arribis a Son Peretó, obre la maleta, treu tots els paquets que hi ha i els reparteixes.
- Què hi ha padrineta?
- Hi ha un gaiato per al padrí, unes castenyoles per als pares i una camiseta per a cada un de vosaltres, d’aquestes amb els dibuixos tan polits.
- Ui! Què bé! Moltes gràcies padrina. Quin dibuix té la meva?
- Una sargantana.
- Com m’agradarà! A mi m’agraden molt les sargantanes.
- Ja ho sé, per això te la vaig comprar.
- Padrineta meva, una besadeta.
- O dues, o tres.
- Avui et llegiré el poema jo. Aquest me l’he après de memòria, però també el sé llegir perquè és curtet. L’he escrit jo a aquest paperet tan polit, i també he fet els dibuixos de les roses.
- Què preciós, m’agrada molt. I en Prince que diu?
- Diu que és una cançoneta popular de Menorca. Ell la va aprendre allà quan hi feia feina, perquè en Prince va fer escola un any a Menorca. Bé, ara el poema.
Roseret de roses blanques
qui ho haguera hagut de dir
tan amics com érem “antes”
que ara haguéssim de patir.
- Oh!, estimadona, què m’ha agradat de molt. Saps què ho fas de bé! Has après molt amb aquest mestre, eh?
-Ui! sí. Perquè en Prince sap moltes coses.
- Uep! padrineta. Com estam avui?
- Molt bé, fillona. Dóna’m una besada ben forta. I què? què ha fet avui en Prince nostre?
- Avui padrina, ha estat molt bo. Hem anat d’excursió a una muntanya que es diu Galatzó. Hem caminat molt i hem pujat fins molt amunt. Quan hem estat allà dalt en Prince ens ha contat un conte d’un gegant que va quedar a viure a Mallorca, i es va convertir en muntanya i és el Galatzó. I com que era un gegant, era molt gran, doncs la muntanya també és molt gran. Me l’ha escrit a un paper de colors per a tu.
- Oh! Aquest Prince, és únic. Què ho és d’amable. És un bon mestre, eh!
- A mi m’agrada molt.
- I a mi també.
GALATZÓ
Hi havia homes gegants
que es passejaven
per les aigües d’aquest mar
Mediterrani.
Un bon dia, el seu temps
es va acabar.
Per romandre, aquesta illa,
un va triar.
La serra li va fer
de coixinera
i de púdica mortalla
la immensa mar.
Ni alzines atrevides
ni els pinars
han gosat la seva pau
mai esquinçar.
Amb antics sons tot el bosc
li fa homenatge
quan la tempesta teixeix
un vel de boira.
Sols són la lluna i el sol
vells camarades
qui besen amb plata i or
el seu front noble.
Disc: “A LA FI.” Aliorna
“Per a la padrina més meravellosa de Mallorca, perquè prest es posi ben bona."
Na Joana ha anat a veure la padrina a la clínica cada dia, però avui és molt feliç perquè ja està bé i l’han donada d’alta.
Han d’esperar a omplir tots els papers que el metge necessita signats i llavors ja podran partir. Na Joana diu al metge:
- I tu com sabies que la padrina es posaria bé? T’ho diu algú per aquest telèfon que dus penjat al coll?
- Sí, aquest telèfon ens comunica amb el cor i, així, sabem si funciona bé o no. Ho vols sentir?
- Síííí
El metge li posa el fonendoscopi a les orelles i al seu pit. Na Joana posa molta atenció escoltant el missatge i diu:
- El meu cor fa tup, tup, tup, però no diu si està mustiï.
- Perquè no hi està, si hi estàs ho diria.
- Quin temps fa? - demana la padrina, i na Joana diu:
- Un sol que crema el cul a les llebres!
- Doncs, si és així, va bé, anem!
Se’n van tots contents cap a Son Peretó.
El padrí ha preparat una sorpresa. Un gran cartell damunt el portal de la casa diu “CERCAU EL VOSTRE COMPANY PER ENTRAR A LA CASA”
Tothom es posa a cercar i cadascú troba una cosa diferent:
Sa padrina troba una flor.
En Miquel una poma vermella.
Na Sebastiana un caragol amb la closca brillant.
Na Catalina un busqueret que ha caigut del niu.
En Biel una tortugueta.
N’Agustí una pedra de colors.
I na Joana troba el seu cossiol reviscolat, més verd que una maragda.
El padrí és feliç. Sabia que tothom trobaria un amic sense que ningú li digués qui era, basta observar i la natura regala. S’ha de saber veure a més de mirar.
- Vull ser sòcia del GOB!- diu la nina quan entra a casa, mentre deixa la motxilla damunt la cadira de l’habitació.
- I ara quina mosca t’ha picat, Catalina?
- Deixa les mosques tranquil·les perquè també tenen dret a viure!
- És que avui ,mare, ha vingut la gent del GOB a parlar-nos dels animals i jo els he dit que en tenia molts i he parlat de la nostra granja, i tots m’han fet preguntes i jo he ajudat a explicar coses sobre els animals – conta na Catalina tota entusiasmada i quasi sense alè.
Entren a la casa els nins, que s’han endarrerit jugant amb na Peluda, com de costum. La camisa desfeta i plena de potades de la cussa, els calçons plens de fang i la cara ben empastifada .
- També han vingut a la vostra classe els ecologistes?
- És clar, i ens han explicat com és de necessari no malgastar aigua, protegir la natura i tenir cura dels animals... Hi ha animals en perill d’extinció!
Na Catalina no para de pensar en tot allò que la representant del grup de defensa de la natura ha explicat.
- Però ens podem fer socis del GOB, o no?- diu la nina.
- Si fa anys que el pare i jo ho som! No ho saps, rateta meva?- diu la mare.
Na Catalina somriu .
La mare sabia que en arribar setmana Santa valia més no acostar-se devers la cuina.
La padrina estava molt enfeinada. Havia de fer: panades, robiols, crespells, formatjades , i tota classe de pastes seques.
-Però padrina, no veis que tendrem un atac de colesterol. -deia la mare- No és necessari fer tantes coses a l’hora. La propera setmana ja farem les pastes dolces...
-“Festes passades coques menjades” -responia l’avia, com cada any.
- És impossible. -deia el pare- Aquesta dona no canviarà mai. Però això sí, ma mare no poseu gaire saïm.
Tots volien ajudar-la. La primera mitja hora tot anava bé, però a l’instant:
-Aquestes pessigades pareixen orelles d’ase. No posis tanta farina damunt la taula. Aquesta tapadora és massa gruixuda....
-Padrineeeeta!
-Au venga! partiu tots a la processó, a veure si us donen qualque confit.
Ja han passat les vacances de Pasqua, na Joana ja frissava de veure en Prince i els amiguets i amiguetes. Els havia de donar una gran notícia: a Son Peretó han de fer les toses, per això han organitzat un gran dinar. Han convidat la família, els veïnats, en Prince i els alumnes de primer, n’Aivonside i en Leandro Ezequiel, l’amic que la padrina va conèixer per Eivissa.
Quan arriba en Prince la padrina surt a rebre’l i ell li somriu amablement, com si es coneguessin de tota la vida, els poemes els han unit.
Diu la padrina:
- Ai! Prince, em moria de ganes de conèixer-te. I li dóna la mà. Llavors, com per instint, se la mira.
- No padrina, no mascara!
En Prince riu i la padrina també.
És hora de dinar, les ovelles ja van fresquetes, els homes tenen una fam que els
alça, i tots se’n van cap a taula.
A mig dinar el pagès arriba pegant bots d’alegria.
- Joana, ha nascut el poltre.
Na Joana amolla la forqueta, agafa la mà d’en Prince i comença a córrer, a darrera tots els amiguets i amiguetes.
- Anem, ha nascut el meu cavall.
Els germans i la germana ja en tenen però el de na Joana ha nat avui.
Tothom vol veure el pollí. Na Joana queda al portal de l’estable com una estàtua.
- Mira Prince, és molt bonic!
- Sí que ho és. És preciós.
- Aleshores arriba Aivonside, que amb la cadira de rodes no pot atropellar gaire pel camí de foravila i s’havia endarrerit.
- Oh! Això és un miracle!
- No senyor Aivonside, és el meu cavall.
- I quin nom li posaràs?
- Doncs no ho havia pensat encara però, li podem posar Miracle, perquè tu et pensaves que ho era.
- Molt bé.
Quan es viu un esdeveniment com aquest tothom es posa un poc sentimental i cadascú pensa en les seves quimeres.
Els infants es fan grans, els adults els veuen créixer...
Aquest estiu na Joana ha d’aprendre a muntar a cavall. Ja somnia amb les beneïdes de Sant Antoni de l’any que ve, perquè ha de dur en Miracle a beneir.
La vida segueix a Son Peretó amb normalitat...
i per molts d’anys!
XC i AS
XC i AS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada