Avui he anat al caixer
automàtic per veure si ja havia arribat la meva ridiculesa de
pensió.
Per
cert, m’ha passat una cosa ben estranya. Quan he estat allà, just
davant la màquina, a l’hora de posar el número secret m’ha
fugit del cap. Mirau, tants d’anys de posar el mateix número i
avui... No sé què m’ha passat.
He
quedat desarmada, crec que fins i tot he tornat vermella. Ha estat
com si em quedàs la ment en blanc, com si, de cop, em sentís nua,
com si tingués el cap entorn. La mateixa, exactament la mateixa
sensació que vaig sentir aquell dia que vaig caure de la bicicleta
perquè no me’n vaig recordar que havia de posar els peus a terra a
l’hora d’aturar-me.
M’ha
caigut el món damunt, sobretot en pensar que el nombre en qüestió
sempre havia estat fàcil de recordar perquè coincidia amb una data
molt important en la meva vida, però quina? Ara no me’n ve cap a
la memòria. He tancat els ulls, he respirat a fons... i res.
M’ho hauria de fer
mirar això. Això de la memòria, vull dir, això de la pensió ho
hauríem de mirar entre tots.
O val més no dir res i
veure si es compon tot sol; això de la memòria vull dir, perquè la
qüestió de les pensions...
Som l’estat europeu que
té la paga més baixa de les pensions, entre altres coses, dic això
perquè són més baixos que el plom dins l’aigua, saps si el grup
de països dels quals formam part tingués més pes, aleshores serien
unes altres cinc-centes.
Mira
que en fa d’anys que ens hi pegam amb aquesta qüestió!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada