No me'n record. Capítol 8

M’agradava tant conduir! 

M’agradava tant conduir!

Però me n’han privat.

Per què se’ns acaben prohibint tantes coses?

M’han retirat el carnet i la independència. Au, així, tot d’un cop. Un cop, sí. Un cop ben gros. Un cop d’aquests que fa mal al cap, al cor, al moll dels ossos.

M’ho han dit així, fredament, fora miraments:

- Ara no podrà menar el cotxe. – Ha dit el metge com si digués “ els diumenges no hi ha escola”, la cosa més natural d’aquest món.

Ho ha dit tot just després d’haver-me fet una prova, com si la màquina li ho hagués revelat. La màquina....? Pots pensar! Segur que li han contat els darrers incidents.

-“Incidents?”- diu la Maria, que sembla ser la més preocupada pel tema, no debades ha estat sempre una exagerada. –Anomenes incidents a conduir per l’autopista en direcció prohibida i saltar-te els semàfors en vermell. Que no has llegit les multes?

Ho diu amb afecte a això, la Maria. Les llàgrimes li cauen perquè sap el que això suposa per a mi.

S’han acabat les eixides sorpresa, així d’una volada, cap al poble empedrat, o cap al puig, les sortides els dies de pluja, cap al mar, el cotxe aparcat davant el mollet, música clàssica a mig volum i a volar! Amb les ones, amb la pluja, amb el corb marí d’aquella roca que s’arrecera més enllà, amb els núvols grisos que es fan els amos del cel, que de cel ja només en té el nom.

A partir d’ara tot haurà d’estar més previst.

Tant com m’agradava, a mi, improvisar. Improvisar sempre ens fa lliures. No vaig de res que estigui fermat. A l’agenda, únicament cites imprescindibles i la resta, a l’atzar.

L’atzar fa olor d’aire fresc i ample, de rosada i llimona, de pi, de malva.

L’atzar cada vegada és més esquiu i m’enamora. Em resistesc a robotitzar-me, a anar d’aquí i d’allà cronometrant-me, controlant-me i ajustant-me a mil regles innecessàries.

M’agrada aixecar-me i dir-me: - Cap a on prenc? O no dir-m’ho tant sols, simplement caminar. Sí, caminar, res més.

Definitivament, fora poder conduir serà com si una corda em lligàs més curt, com si no pogués anar més enllà del que dóna a bast la cadena.

L’espontaneïtat fugirà del meu mapa d’elecció, com a mínim en tractar-se d’anar sobre rodes. Pus partir en voler i arribar en voler. Quina llàstima!

- Sí, realment una vertadera llàstima! Pens i m’ensopesc .

Sembla com si m’haguessin amputat una part del cos i sembla que, a més a més, no té importància.

La gent li lleva importància com per fer-te entendre que “no passa res”, au.

Per què és tan hipòcrita la gent amb la desgràcia d’altri? En els fons et compadeixen, però en comptes de compartir amb tu la pena, fan veure que la pena no existeix com per fer-te creure que no és un problema seriós.

I em veig a mi mateixa fora permís de conduir. El cartronet rosa entre les mans suades, dins el cotxe aturat i mirant lluny, més enllà del garatge i del carrer i de les cases i dels camps i de les tanques, mirant la llunyania inabastable. Es tracta d’un de tants fets que sembla que mai no t’hagin de passar a tu. Saps que s’esdevenen però no et planteges mai que tu els arribaràs a viure, però de cop.... Tot de cop, sí. Un bon cop. Un cop d’aquells que fan mal al cap i al cor. Se’n sent tot el teu ésser.

- Ara no podrà menar cotxe!- repeteix el metge.

No sé el temps que ha passat dençà que m’ho ha dit el primer cop. L’he sentit, i bé, però no som capaç d’articular paraula.

- No es preocupi. Ja li anirem explicant. Darrerament té moments amb absències. Sent que diuen. Absència de què?

Tots plegats aconseguiran fer-me veure que no estic bé. És més, acabaran per fer-me creure que no estic bé però que no passa res!

Però com estic?

Ara provaré de fer mitja rialla. El metge també em somriu.

Tan de pressa, se m’acaben prohibint tantes de coses!

Però mai no em prohibiran les postes de sol de setembre vermelles, carabassa, grogues, amb llenques de lila empal·lidit, quasi postisses, però reals i belles. Ell les va retratar just per a mi els anys que vàrem viure a l’illa màgica ( les tenc just de front meu de vora el llit) ni la remor del mar que fa el corn que hi ha al calaix del comodí, ni la lluna. La lluna surt per a tots, surt a camí. Sempre m’espera.

Ningú no em tocarà l’olor de mandarina, ni el suau tacte de somni que té aquell mocador que em va donar ma mare ( color i olor de mare, hi veig i hi sent).

Qui gosarà impedir-me de gaudir d’aquests somriures que m’estufen les galtes sols amb el pensament?