NO ME'N RECORD. CAPÍTOL 9

Els “semehancaído”

Per què sempre he tengut aquesta mala sort? Em cauen les coses que més m’agraden i es rompen, en canvi aquells objectes que només fan nosa no em cauen mai, i si un dia me cauen, ben alerta a rompre’s, peguen un parell de bots i encara romanen ben sencers. Que ho és de gros l’assumpte!

I n’arribam a tenir de cosetes! Records de batejos, de primeres comunions, de noces... i llavors, per a més afegitó les celebracions de les noces d’argent i les noces d’or, amb la corresponent festa i el corresponent record. Com si haguéssim de recordar totes aquestes futileses, a més, les festes dels altres sempre es recorden perquè el menjar ha estat molt bo o perquè ha estat molt dolent, mai no he sentit ningú que digui que se recorda d’una celebració d’aquestes pel record que li han donat, i això que s’han gastat els diners amb aquesta intenció, però no, el record no serveix per recordar. Fosca! si hi servís jo no perdria la memòria, amb tants com en tenc.

Una vegada vàrem organitzar una fira, hi havia una tómbola, li vàrem posar “Tómbola dels semehancaído. Els “semehancaído” eren tots aquests regalets i records que no cauen mai, doncs això. En varen sortir de tota mena: de vidre, de porcellana, de metall, de plàstic, de fusta... Que, els de metall, de plàstic i de fusta es conservin, és natural, si cauen no es trenquen, però els de vidre i de porcellana? Doncs no, quan són aquests records i cauen no es rompen, no se sap a quina festa te l’han regalat, el record no serveix per recordar l’ocasió, però t’empipa durant molts d’anys, aaaah! però si te cau una cosa que t’agrada ja ho crec, es fa a mil bocinets. No s’hi val cap cola miraculosa.

Ja ho val! Ara quina una que me n’ha passada. Aquest gerro que m’agrada tant, sí, el quadrat, de vidre que sempre tenc ple de pedres de la mar. Sí, a mi m’agrada molt, quan vaig a la mar sempre arrepleg pedres, copinyes, cornets, caragolets... i llavors els utilitz per fer cosetes: punts de llibre, marcs per a fotografies... o senzillament els tenc dins una capseta o un potet guardats, bé, doncs d’aquest gerro que sempre tenc ple de pedres i fa tan bonic, avui n’he tret totes les pedres per netejar el vidre, amb molta cura, una per una i a poc a poc, llavors les tornava col·locar, quan ficava la darrera no he aixecat la mà suficient i la pedra ha pegat al cantó del gerro, clec! i se n’ha anat un bocí, així de ximple, clec! i ja està, el gerro que m’agrada tant, romput. Punyeta! i aquella senyora de porcellana m’ha tombat deu vegades i no s’ha fet ni una peladeta, i el rellotge dels nanets tampoc, i l’espelmatori de les flors de vidre tampoc, i jo només esper que em caiguin per tirar-ho, doncs no. Però el meu gerro quadrat de vidre, aquest sí que ho ha estat bo de rompre. I com ho faré? Sense el gerro quadrat de vidre no puc posar les pedres que vaig dur de la mar. Ara no sé on posar-les les pedres.

Miraré dins el calaix dels “semehancaído”, a veure si per casualitat n’hi hauria algun que m’agradi. No ho crec, però ara tenc curiositat, a veure.

La tortuga, un gerro horrorós, un altre gerro horrorós, una bombonera, un joc de copes, un cor, una màscara, l’ocellet blanc, una mà, la fruitera de colorins, la tassa lletja, tant com m’agraden a mi les tasses, però aquesta és repel·lent, verda, una tassa verda, els tres moixets de diferent mida... de tot això no hi ha cap cosa que em recordi qui m’ho ha regalat ni en quina ocasió. Tots els petits són records, records de què? ni idea.

Deixaré córrer els records, no val la pena escalfar-se el cervell per aquests records, per aquests, els records de veres sí que em sap greu que em fugin. Per recordar tot el que se m’oblida donaria el que fos.

- Hola mare, que anam a la platja?
- Què hem de fer a la platja?
- Passejar per l’arena, cercar copinyes i pedretes, a tu t’agrada molt.
- Que va! A mi no m’agrada passejar, i cercar copinyes i pedretes, mai no he fet això, quina beneitura.
- No et recordes quan vàrem arreplegar aquestes pedres que tens dins el gerro?
- Jo no tenc cap gerro amb pedres.