NO ME'N RECORD. CAPÍTOL 10

L’home de les roselles. Qui em va regalar la rosella?

Avui he fullejat de bell nou els quadernets de paper reciclat. En tenc una caterva, desordenada, però –al cap i a la fi- una col·lecció.

Dins un d’aquests, entre els fulls, hi ha un ramet de roselles. S’hi conserva bastant bé; deu fer anys que hi és. És curiós, quasi no ha fet taca.

Intent fer memòria per reviure el moment que les vaig deixar estretes, fora alè. Ai!, la memòria: aquest és el problema. N’hi ha que diuen que és un avantatge, que és millor anar buidant el caixó dels records, que sinó seria impossible emmagatzemar-ho tot i tornaríem bojos. I jo no ho pens així, jo tornaré boja de pensar que tot em fuig i no puc atrapar-ho.

A mi m’entristeix molt perdre memòria, sent com si anàs vessant un bon vi per mor d’un crull a la gerra, inevitablement. Em fa plorar molt, la memòria.

Quan intent recordar i no puc trobar el fil de la història, o no sé d’on em surt aquella fesomia de la persona que em somriu i em saluda i em parla amb afecte; em sent tan malament! És com si hagués perdut un objecte vital: tota la roba, o les ulleres, o la dentadura postissa, sense anar més enfora. I no gos parlar ni sortir a redol, sols per no haver de caure altra vegada en la brutal humiliació, que ja s’ha fet massa habitual. M’esgarrifa pensar com acabarà tot això. És per aquest motiu que intent escriure tot quant record.

I què record de la rosella premsada entre els fulls? Sé cert que és allà per qualque motiu.

A la meva vida hi ha hagut sempre roselles, ho sé perquè als meus escrits mai no surten flors perfectes i formades complicadament. Quasi mai hi he trobat cap rosa ni boca de lleó. Orquídies, ni una. A la meva vida sempre hi ha hagut roselles, més senzilles, amb aquell punt d’imperfecció perfecta: un pètal que se n’ha endut el vent, aquella forma una mica asimètrica. Silvestres, vulnerables...

Més d’un home em va regalar roselles, però no en record les cares, ni els noms...Veig una mà jove, quasi de nin, una mà forta i bruna, una mà vella... tot de mans amb el ram de roselles. Cap cara, cap cos no es fa present: sols mans que m’ofereixen tiges primes i pètals suaus i fràgils de color de vestit de festa.

Ara he llegit el poema del costat de la flor:

FORA FLORITURES

La vida és com un truc: un dels pocs jocs que,

de vegades, et permet guanyar encara que

no duguis les millors cartes.

Jaume Mir

Canviam una rosa per rosella

i li donam la vida en un instant,

no deixam a l’atzar nostra ventura

i clavam set clauets dins l’espai buit,

fora martells i fora saragata.

Les tres o quatre fulles deixen una taca

que no embruta ni el cor ni el vestit blanc.

No enterram les calades de la boca

ni posam cap flassada a un sol alè.

Tanmateix amb “l’estamenejada”

hem comprès que tot ha de ser ver.

Desclavam els set claus de la ventada

quasi esborram la taca de la flor

i deixam espargir la boira congriada

dins l’esfera on ens movem tu i jo.

Llavors ‘nam al cafè com cada dia

fora pena ni por.

Feim un truc a la vida

que ens mira amb una cara…

com si no entengués res.

Enviam un somriure i responem,

la resta! Potser alguna vegada durem flor.

O posam quatre euros a la “Primitiva”.

Definitivament: no me’n record.

Tant se val.

Potser ell també ja ho ha oblidat; i potser ho va oblidar primer que jo.