Exercici. Trajecte
He de fer l’exercici
una vegada cada setmana. Ho va dir el terapeuta.
“Has de dir de
memòria alguna cosa que has escrit tu mateixa, alguna vivència
molt, molt teva”.
Jo sempre trii
quelcom que hagi fet amb el cor, perquè així m’és més fàcil
enllaçar les idees.
Jo faig tot el que
ell diu perquè vull recordar, no puc consentir que caiguin dins
l’oblit els començaments d’estiu plens de tendresa, la pluja
dels vespres de tardor, les postes de sol quasi màgiques de la
pitiüsa...
Segur que això
m’ajuda. A més, m’agrada tant sentir de bell nou el que vaig
viure aquell abril. Els poemes no surten perquè sí.
Estiu,
afamegat
de tertúlies,
embafat
de solituds i de silencis.
Seu a
la fresca
embadalit
i amb la mirada absent
com del
qui no sap que espera.
La
granota està trista,
la
bassa s’eixuga,
l’aigua
s’enfila,
la pell
mastegada:
té set
de cançons, rialles, paraules...
Una
copeta de vi negre
fet,
reposat,
endolceix
el trajecte,
calma
les passions,
assaboreix-lo,
no en
tudis ni una gota,
el
pòsit també és bo,
té
gust espesseït
de raïm
caduc, en bon estat,
distingit,
noble.
Està bé, no em
recordava d’aquest, ara que, quan l’he començat sí, que m’ha
vingut a la memòria.
Passa
lentament
però
se’n va,
deixa
petjada
no
s’atura.
Déu
del silenci i de la por!
No
t’espantis,
potser
tornarà.
M’encanta llegir
els meus poemes, però memoritzar-los no és fàcil. Gens fàcil és
ficar-los dins el cap i que hi quedin. A vegades pareix que hi entren
però llavors...
Passa lentament
però se’n va...
Sol del
capvespre
repeteix
amb mi la caminada,
la
tornada al principi.
Necessit escoltar un
poc de música. Oh! Mozart, quina música més meravellosa. Vaig a
posar Júpiter que m’agrada tant i em relaxa molt. Per avui ja n’hi
ha prou de llegir... na na na nanana nanana.
No vull
menjar llenties,
no
menjaré llenties,
les
llenties poden fer mal de panxa,
no
hauria de voler menjar llenties,
no em
convé menjar llenties,
les
llenties fan mal de panxa,
només
les tastaré, les llenties,
només
una cullerada de llenties,
només
un plat de llenties,
un poc
més de llenties.
No
volia menjar llenties,
no
hauria d’haver menjat llenties.
Ai! el de les
llenties, quina gràcia. Record quan el vaig escriure. Quina passada
les llenties. Perquè les llenties no són llenties, eh? Aquí
llenties vol dir anar fora corda. I tant que en poden fer de mal de
panxa aquestes llenties, i, fins i tot, es pot inflar la panxa, si en
menges d’aquestes llenties, però són bones de tant en tant. No,
ara ja no, però un temps... Vaja! si ho eren bones les llenties.
He de fer l’exercici
una vegada a la setmana. Ho va dir el terapeuta.
“Has de dir de
memòria alguna cosa que has escrit tu mateixa, alguna vivència
molt, molt teva”.
Jo sempre trii
quelcom que hagi fet amb el cor, perquè, així, m’és més fàcil
enllaçar les idees.
Jo faig tot el que
ell diu perquè vull recordar, no puc consentir que caiguin dins
l’oblit els començaments d’estiu plens de tendresa, o la pluja
dels vespres de tardor. Segur que això m’ajuda. A més, m’agrada
tant sentir de bell nou el que vaig viure aquell abril. Els poemes no
surten perquè sí. Tot el que vaig escriure aquell any ho duc aquí,
molt endins.
No, de memòria no
els puc aprendre però els llegiré moltes vegades, perquè quan els
llegesc revisc aquell any, el duc aquí, molt endins.
Investigació
planisfèrica,
observació
dels estels,
la
lluna brilla i no té llum,
el món
ni brilla ni té llum,
la vida
hi és present.
La vida
és un misteri encadenat
de
misèries, plaers, il·lusions i vicis.
Toquen
a la porta,
obriré,
els
sentiments fugiran incomplets,
la
finalitat és el ritme,
tanmateix
la melodia existeix,
l’harmonia
és un tot incontrolable
fent
equilibri a la punta del no res.
La
foscor envesteix,
cobreix
l’existència,
apedaça
de colorins
el
forat negre.
Qui
serà el benaurat
que
tancarà la porta?
Llunyania
horitzontal,
passions
verticals,
marors
inclinades,
estimació
d’angle,
besades
en vèrtex,
segments
de carícies
en un
radi de vint hores,
i una
ditada de mel
per
recuperar forces.
La
vitalitat està condicionada
pel 3
14 16 i per
la
rodonesa circular abdominal.
No hi
ha motius per deixar-ho córrer
es pot
intentar fer la tirada completa.
I
llegir també em servirà, encara que no aconsegueixi memoritzar-ho,
o no? No ho sé, però llegiré.
Ens
donarem la mà,
caminarem
per l’arena tèbia,
ens
mirarem als ulls,
ens
besarem als llavis,
cada un
amb els seus pensaments
encaixarà
les emocions,
riurem
plegats,
compartirem
l’horabaixa.
He aconseguit dir
tot el poema de memòria! Ai! és que aquest està escrit en futur,
això vol dir que encara pot passar. Per això l’he pogut ficar al
cap.
I he recordat fins i
tot l’any, que és el que més em costa. Potser estic quasi curada.
He de fer l’exercici
una vegada cada setmana. Ho va dir el terapeuta.
“Has de dir de
memòria alguna cosa que has escrit tu mateixa, alguna vivència
molt, molt teva”.
Jo sempre trii
quelcom que hagi fet amb el cor, perquè així m’és més fàcil
enllaçar les idees.
Jo faig tot el que
ell diu perquè vull recordar, no puc consentir que caiguin dins
l’oblit els començaments d’estiu plens de tendresa, o la pluja
dels vespres de tardor. Segur que això m’ajuda. A més, m’agrada
tant sentir de bell nou els sentiments que vaig viure aquell abril.
Els poemes no surten perquè sí. Tot el que vaig escriure aquell any
ho duc aquí, molt endins...
Ara ja estic
perduda, perquè a això ja ho he dit, o no?.
Crec que acab de
tenir un “déjà- vu”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada