NO ME'N RECORD. CAPÍTOL 2

Un dia perdré el cap!

- Em pas mig dia cercant allò que he deixat oblidat l’altre mig.

- Algú ha vist la meva bossa? Una motxilla blava, mitjancera amb cremalleres grosses... Ja l’he cercada pertot.

Potser és al bar o al banc, o a la pastisseria, o a la biblioteca. Sempre igual, quina vergonya!

I, ala, qui no té cap ha de tenir cames. Cada dia el mateix. Si això segueix així jo no sé què faré d’aquí a uns anys, serà gros.

“Si hom és despistat, no té altre remei que tenir amics”, això deia, si fa no fa, en Lluís, i tenia raó. Sempre solien comparèixer les claus, la cartera, el maletí, la bossa, les ulleres...Tot, tot apareixia gràcies als amics.

Saps l’alegria que suposa recuperar quelcom important que has perdut! És com una petita resurrecció. No és pagat el sofriment d’abans, la vergonya, la ràbia que has passat. En tornar veure el quadern amb les anotacions de tot l’any a les teves mans, la jaqueta, el rellotge... Quines emocions més fortes pots arribar a sentir! És com si després d’haver-se esvaït un poquet de tu, tornàs a reviure, com si reviscolàs allò que creies mort.

He perdut les coses més insospitades als llocs més increïbles i no ho dic per vanagloriar-me’n, ans al contrari, massa greu em sap. Tant és així que els colors em pugen a les galtes. Bé que he posat esment per reparar aquesta mancança, sempre ha estat tan difícil! Impossible.

Més d’una vegada he regalat un ram de flors a uns desconeguts que m’han cridat per tornar-me l’agenda, la cartera o el mòbil. Hi ha bona gent pel món, n’estic segura.

Al principi –això em va començar de molt joveneta- com que era molt tímida, no gosava demanar, però ben aviat em vaig adonar que havia d’intentar ser amable i demanar amb un somriure on eren les saletes d’objectes trobats dels distints llocs que freqüentava i dels que visitava menys. Per tot allà on anava, havia de ser capaç de tornar-hi passar en qualsevol moment.

Quasi tots els meus objectes personals havien tengut més d’una aventura. Tot tenia una història, o dues o tres, però això, rai!

Ara és quan estic vertaderament preocupada. Darrerament ho oblid tot, més del que ho feia de costum. Tenc memòria de formiga.

Se’m van tornant enrere els records: record fets que passaren fa anys i som incapaç de recordar el que vaig fer ahir; quan som a un lloc no sé per què hi anava, ni tant sols si torn al lloc d’origen per refer el meu pensament.

Tanta sort que no vaig tota sola perquè ho vaig perdent tot, sobretot la memòria.


XC i AS