No me'n record. Capítol 14

No m’agrada l’olor de tardor

No m’agrada l’olor de tardor, sempre em duu cap a camins de melangia.

No hi puc fer més, mirau, no sé amb quin fet trist la tenc associada, no me’n record; però, aquella olor de mes d’octubre actua sobre mi d’una manera quasi maligna, em fa sentir malament.

Tenc recursos, però, per combatre el dolor de l’olor. Quan m’arriba aquell baf agre de garrover, de dies curts i grisos, llavors trec les capsetes de colors.

Cada capseta té un perfum diferent i tots suggereixen coses bones i donen benestar. Per què sempre m’han influït tant les olors?Cada capseta té una història: la lila té llavors de lavanda, estan dins un talequet de quadres amb un fons blanc. Ma mare el va fer d’un vestit que vaig estrenar pel ram, el vaig trobar dins el calaix del comodí, poc després de la seva mort; fa una olor tènue, gastada, però em conhorta tant ensumar-la! Aquests dies apagats és la que més trec, m’agrada fer-me-la passar suaument per la cara.

A la capsa groga hi tenc bolles que fan aroma de nadó, no hi ha confusió possible. Que n’és d’agradable! Et fa sentir un conhort molt especial.

La capsa verda té fulles de pi i em permet un viatge a peu de muntanya: alzines i pinar, estores de fullaraca que et conviden a fer la migdiada, recolz els braços damunt la taula, enfony el nas dins la capsa i viatj cap a la boscúria en un no res.

No sempre em ve de gust destapar la capseta de flor de taronger, a voltes és amarga, potser és hora de renovar el brot, o de passejar-se per dins el tarongerar de matinada. L’aroma de flor de taronger em fa sentir sensacions agredolces, però em reconforta, no gos substituir per cap altra flor la capseta de color taronja.

La caixeta vermella té la flaire dels xiclets de maduixa. De fet té xiclets de maduixa, dolços i blans, grossos, amb separacions. Sentir aquesta flaire i fer desaparèixer qualsevol problema és tot u. L’única petita frustració que pots tenir és que et surti el cromo repetit o que se t’aferrin una mica a la dentadura, però compensa.

Dins la capsa de sac quasi marró hi ha tovalloletes de viatge. M’imagin asseguda al seient de l’avió que va cap a París, a Berna, a Roma..., i em pas la tovallola humida per les galtes, pel clatell, pel front i per la barra i ja res no em fa por, ni pena ni neguit. I d’aquí dalt estant veig uns núvols que em tapen les nits llargues d’octubre i avanç cap a l’estiu fora adonar-me’n.

A la capseta blanca no hi ha res, fa olor de silenci. El silenci fa una olor neta, fresca, però d’una essència que no arriba a molestar mai, un oratge suau, alegre, que acompanya i mai no embafa. És molt reconfortant i pren l’aroma del que tu imagines, és la millor. Jo sempre dic que no és buida, que és la més plena de totes.

- Això són pardalades grosses! -diu na Ramona. Sempre se’n riu, quan jo trec les capsetes de colors. El dia que li vaig mostrar la blanca quasi es va compixar de rialles i no parava de dir: quina bajanada! En veurem de grosses, si no ens morim!

Pobra dona. Jo l’aprecii, però em fa pena, de vegades, només passa gust de menjar, quan ha parlat de la porcella rostida i de l’arròs brut ja ho ha dit tot, i així està, grassa com un porc i amb el colesterol fins al cap de dalt. Jo li dic que no ha de fer aquests abusos i que ha d’aprendre a apreciar altres coses de la vida i així serà més feliç. Ella no em fa gens de cas i jo pas una penada que no li pegui un atac de gota.

La blava fa olor de mar, dins hi tenc un cornet i, de la mateixa manera que puc escoltar-la, puc ensumar-la. També hi tenc una aquarel·la i aquest poema.

M’ enduré un tros de mar

M’enduré un tros de mar cap a la terra de treball i de fosca

i l’acaronaré, l’hivern de ple,

passaré la mà sobre la mar, suaument

recorreré les ones de paper

amb els ulls closos.

M’enduré un tros de mar cap al ciment

i el miraré qualque capvespre,

capvespres de tardor,

que avancen les hores per fer-les més nostàlgiques.

M’empararà, aquest tros de mar, les primaveres,

l’ensumaré una mica amb els pulmons a l’ample.

M’enduré un tros d’estiu i de cel net,

d’estels de nit serena i lluna blanca.

M’enduré tants somriures matiners! Tanta fresqueta!

I amb aquest mar dins mi: sobreviuré

fins que arribi altra volta la nit màgica

i enceti, de bell nou, el temps de les cireres.

A voltes no les trob, les capses de colors, i no puc gaudir de les fragàncies fins que arriba la dona del joquets, mentres tant em pos un mocador davant el nas per evitar la sentor, com si estigués constipada i vaig a veure la posta de sol a la part de darrere de la casa gran.

Veus, les postes de sol a la tardor són precioses!