No me'n record.Capítol 13

Les residències

Les cases anomenades residències són necessàries perquè, ja em direu, com podem viure quan ja no tenim capacitat per fer totes les feines de la casa, ni el menjar, ni netejar com Déu mana, ni anar a comprar ...

Com ho podem fer?

Com es feia abans? No me’n record.

Ara el fet és ben clar i no admet cap tipus de dubte: el meu fill major fa feina a un banc de les vuit a les tres, crec; la seva dona és dependenta, treballa de vuit a dues i de quatre a vuit, fins i tot els seus fillons des dels sis mesos han anat a la guarderia perquè ningú no en podia tenir cura, tots treballàvem, i ara és molt normal que tampoc no puguin tenir cura de mi. La meva filla és infermera i fa feina de nit, el seu home és mestre d’obres i sempre està a un lloc o altre revisant els treballs o penjat al mòbil. El meu home, al cel sia, sempre m’ho deia: els temps canvien, i tenia raó.

Bé, és clar que les residències són necessàries però hi pot haver moltes maneres de dirigir una residència, i jo trob que hi ha cosetes que han de canviar, el meu home, al cel sia, ho deia que els temps canvien, doncs aquí també és ben hora que canviïn algunes coses, per exemple el paper higiènic, aquestes monges sembla que tenguin el cul de marès, compren un paper higiènic gruixut i aspre que escalda, supòs que és més barat però fill meu, si augmenten un poc el pressupost segur que aquesta part tan delicada del nostre cosset ho agrairà, a més, ara ja no comporta altres despeses, ni compreses, ni depilacions, ni preservatius ni res. Hem de reivindicar un paper higiènic suau, de bona qualitat i que sigui reciclat, sempre hem de tenir en compte el medi ambient.

Un altre tema és l’alimentació. Convé recordar que els dietistes recomanen quatre o cinc menjades diàries per als infants i la gent gran. Nosaltres no és que siguem vells però és hora de començar a reivindicar les necessitats abans que arribin, per tant quatre o cinc menjades al dia és el que diuen que és bo per a la salut, i ja que nosaltres no podem posar mà a la nevera, demanam que ens serveixin una mossegada a les cinc de l’horabaixa, perquè, dinam a les dotze i arribar al sopar costa, sobretot si hem dinat de bullidet o crema de verdures que són menjars molt bons i apropiats però molt lleugers, no fan paret; o sigui que, un tassó de llet o un suc de fruites a mitjan horabaixa hi ha de ser, que ho afegeixin al pressupost de l’ajuntament o que ho treguin d’on vulguin.

Hi ha més coses que no m’acaben de fer el pes, o no me’l fan gens, el pes; això dels cabells és un abús, a mi no m’han de prendre el pèl, què vol dir això de manar a les perruqueres que ens tallin els cabells ben curts perquè són més pràctics? Per a qui, són més pràctics? Per a mi no. Jo vull dur mitja cabellera perquè és així com sempre he anat i vull seguir duent-la, o més llarga si em ve de gust, això és ben personal i el qui vulgui que li tallin els cabells ben curts que ofereixi el seu cap. Això els deu venir de l’antigor, de quan les monges duien el cap tapat amb el vel negre, i pot ser duien els cabells ben curts per obligació, i encara ara no valoren la llibertat de poder triar. Els hem d’obrir els ulls.

Jo, no és que sigui revolucionària però ja ho he dit a un parell d’amigues i hi estam ben d’acord, hem de fer una manifestació, de fet na Margalida Calafat ja ha duit un llençol de ca seva, amb randa i ben brodat de creueta, per a la pancarta reivindicativa. Com podem utilitzar millor els llençols que ens queden de la dot?

Nosaltres, així mateix, li hem dit que feia pena tudar aquella peça brodada a mà, que en podíem trobar un de saqueta, però ella ha dit que era per a una causa ben justa i, qualsevol fa la contrària a na Margalida quan està capficada.

En Pep Ramon també hi ve a bé, ell és molt bon dibuixant i s’encarregarà de fer els rètols al taller de dibuix quan les monges se’n van a resar el rosari, estam prop d’una hora sense vigilància, que ens vindrà com un bunyol dins la mel.

N’Onofre diu que també s’hi adhereix però que ha de ser una reivindicació pacífica, ningú no ha de prendre mal. Ja en fèiem comptes, no s’ha d’arribar a les portes de la mort, però, qui calla no canvia res i amb les herbes molles se’n torquen el cul. A veure si ara, a aquestes altures consentirem segons quines coses, caram!.

Na Mariona troba que també hem d’exigir un “jakuzzi”, no és un luxe, està demostrat que aquestes teràpies tenen una influència molt positiva per a nosaltres i per a la gent que ens envolta, així que, a la llarga, miram per la direcció del centre.

En Joan Carter diu: això no treu cap enlloc i deixau de demanar collonades o em despunt de la manifestació.

- És que ja ho hem dit de totes les maneres i no ens fan gens de cas.

- Com deu ser que aquella colla de brètols no han dit ni mu, hi deuen estar conformes?

- Pots pensar, esperen que nosaltres facem la tasca i llavors ells en trauran profit. No crec que aquell paper no els desperti les morenes com a nosaltres, i segur que a les cinc estan desanats i si volen dur el cap pelat és perquè són més betzols del que semblen. Bé, nosaltres podem entrar dins l’època que es diu maduresa, però no som vells ni beneits, que punyeta!

- I a la pancarta què hi he d’escriure?

Vells sí, però beneits no!

- Està bé, encara que vells tampoc no ho som. I per on farem la manifestació?

- Podem començar a les quatre, després de l’horeta, hem d’estar ben descansats, treim el llençol de dins l’armari, el desplegam i ens posam a cridar, caminar i xiular, ah! jo ja tenc un xiulet, l’he pres al meu nét. Davallam les escales i voltam tot el jardí, entram al menjador i esperam la primera reivindicació, el berenar de les cinc.

- Però no tendran llet a bastament, no estaven avisades.

- Doncs que munyin la vaca, no ens aixecam fins haver berenat.

- No veus que amb el mal de cap que hauran agafat amb el renouer ens ho donaran just perquè callem.

- És clar, perquè jo quan m’hi pos tenc una veu de soprano que espanta, i el xiulet, Déu n’hi do; com les rosegarà el cuc de les orelles! Ai! Em fa il·lusió, m’imagín la cara de na Gertrudis i faig un panxó de riure.