No me'n record. Capítol 15

Les Barbies

Avui tenc ganes de regirar calaixos i armaris, de posar mà a totes les antigalles que guard a casa. Cridaré el meu fill. Quan em passa, ell diu, la vena pel cap ve a cercar-me i m’acompanya a ca nostra. Perquè jo visc a una altra “ca nostra” molt gran amb molts de companys i companyes però tenc ca nostra petita, de tota la vida, ara està tancada, no hi viu ningú, però jo hi vaig de tant en tant a fer una ullada, vull veure si tot està com ho vaig deixar, com vull que estigui, malgrat no hi visqui, és ca nostra, de tota la vida.

M’arreglaré, em posaré ben polida per sortir. Vull que el meu fill estigui orgullós de mi. La darrera vegada que me’n vaig anar a passejar amb ell em va presentar uns amics seus, i ens convidaren a fer un cafè a una cafeteria molt luxosa, tenien unes tasses més boniques! Jo estava nerviosa perquè no estic avesada a sortir amb gent externa, però es portaren tan bé amb mi! Era una parella jove, i duien una nineta de devers set anys, més simpàtica! Tot el temps em va dir padrinona. I ella com es deia? Mirau, no me’n record. Tan bé com em va caure la nina i ara no en record el nom. Bé, què hi farem!

Vàrem parlar del temps, de la família i de la casa gran, tothom sent curiositat de com és la casa gran i de com hi vivim, jo els dic: Veniu un parell de dies i ho veureu, però ningú no hi ve per quedar-s’hi, quan han fet la visita tots se’n tornen a ca seva petita. I doncs, la cosa és així, i està bé, perquè ells són joves i poden fer totes les feines, com jo temps enrere. També els vaig parlar un poquet de ca nostra petita, no gaire, perquè jo em solc repetir, cont la mateixa cosa un parell de vegades, però a aquella gent no l’havia vista mai, per tant no els ho podia haver contat. Així i tot vaig ser breu perquè el que és bo, si és breu, encara és millor.

La nineta es reia del senyor de la palangana perquè tenia una veu molt prima, em deia: -padrinona, què és, un senyor o una senyora? i jo, -per a mi que és mig i mig amb aquesta veu tan prima-, i rèiem totes dues. Els grans ens demanaven què teníem, però nosaltres no els ho dèiem, perquè no riuen de les mateixes coses, els adults, res no els fa gràcia, l’han perduda a la gràcia, o han perdut les rialles. Diuen que tenen estrès, què deu ser això, algun virus? Jo m’estimo més tenir rialles que aquesta malaltia, perquè he observat que les dues coses no van quasi mai juntes: qui té estrès no riu i qui riu no té estrès. Deu ésser com el grip? Però no fa tossir, ni es guareix amb xarop de llit. O sí? No ho sé.

Sí, així vaig molt bé. Ara la bossa i podem partir.

Ui! quina emoció, quin goig treure la clau de la bossa i obrir la porta. Allà, a l’altra ca nostra, no tancam la porta de la nostra habitació i a fora no sortim, per tant aquest fet tan quotidià d’obrir i tancar amb la clau la porta de ca nostra no el feim mai, i, que ho és d’entranyable aquest acte mecànic que has repetit un parell mallorquí, de vegades cada dia durant tota la vida. Sembla com si la clau fos una extensió de la teva mà, i el clauer que hi penges, que sol ser un trasto que t’agrada molt, sempre fa nosa però el passeges tota la vida; l’estimes al manat de ferralla. Cada vegada que el trec, no gaire sovint, me l’he de mirar una estona, i és que l’enyor: és una capseta de plata amb filigranes i a dins té una bola, també de plata, fa un renou molt fi, me’l va regalar... Qui me’l va regalar? Quin desastre, com és que no em record de qui em va regalar el clauer?

Oh! l’interruptor per encendre el llum, una altra cosa que enyor. A ca nostra gran ens han posat uns... detectors, en diuen, que encenen el llum quan entram a l’habitació i l’apaguen quan en sortim, sense nosaltres fer res, i és que, a vegades ens oblidam d’apagar el llum i queda encès moltes hores, per això l’han posat automàtic. A ca nostra gran les coses no tenen el mateix sentit, anam fent el que hem de fer quan ens diuen que ho facem, no tenim responsabilitats, estam molt bé eh? la gent és molt amable, tot està molt net, el menjar és molt bo i la perruquera és un sol. Però a ca nostra petita jo em record bé d’apagar el llum i de tancar l’aixeta de l’aigua, si no les factures pugen molt, ja ho crec que me’n record.

Ara a tafanejar, els llençols preparats per fer el llit, les tovalles i les tovalloles ben blanques, els mobles tenen un poc de pols, els espolsaré una mica, els coberts s’han posat un poc grogosos, els hauré de fregar amb aquell líquid espès perquè lluïn, ui! aquesta caixa de canya fa molts d’anys que no l’he oberta, no sé què hi tenc, noses, oh! això sí que és una sorpresa, la Barbie, quina gràcia, record molt bé quan me la vaig comprar, ja era gran quan es començaren a vendre aquestes pepes però agafaren tal embranzida que totes les nines tenien la barbie, tothom en parlava: la TV, la ràdio, les revistes... Les feien amb la fesomia i el cos dels artistes de moda, i les vestien igual. Jo ja era gran però em feia tanta il·lusió tenir la meva Barbie que me la vaig comprar, la que més m’agradava. I mira-la aquí! Encara és preciosa, amb totes les articulacions que li permeten fer tots els moviments naturals, i la roba de moda, la minifalda, la maxifalda, els vestits de festa, els texans, els mocadors de platja, les sabates i els capells i turbants per fermar-se els cabells llargs i rossos. Oh! quin goig jugar amb la meva Barbie. Realment no he jugat mai amb la Barbie, perquè quan me la vaig comprar ja era gran i la tenia però no hi jugava. Que polidona que està amb els calçons estrets, la camiseta curta mostrant el llombrígol i les esportives.

Caram, i per què tenia la meva Barbie dins aquesta caixa tancada tan bonica com és? No ho entenc. Ara la posaré damunt el prestatge, al lloc d’aquesta figura de porcellana tan estàtica, no té vida, és morta, en canvi la barbie és ben dinàmica, és viva.

I si me l’enduc a ca nostra gran? La podria tenir dins la meva habitació, allà és on visc, és com ca nostra... és com... No, la deixaré aquí, a ca nostra petita de tota la vida, i la vendré a veure cada vegada que en tengui ganes. El meu fill sempre m’acompanya quan em pega, ell diu, la vena. Si la duc allà l’hauré de compartir amb tots, tots la voldran i la Barbie és meva. O se’n riuran perquè m’agraden les pepes, però a mi no m’agraden totes les pepes, faria beneit tan gran, només m’agrada la meva Barbie, és diferent. Els companys de ca nostra gran no ho entendrien, perquè quan en Biel es passejava amb l’Spiderman deien que havia perdut el cap. Quin doi! Es pot tenir el cap ben clar i passejar-se amb un Spiderman. Si li agradava per què no l’havia de tenir, l’Spiderman? Jo no la duré, la meva Barbie, a ca nostra gran perquè no vull que diguin que he perdut el cap, jo el tenc ben clar, el cap. La deixaré aquí, a ca nostra petita de tota la vida i vendré a veure-la quan en tengui ganes, quan em pegui, el meu fill diu, la vena.

Ara dinaré, vaig a parar taula, posaré l’individual blanc de cotonet, el plat, la copa, el torcaboques i el cobert. Un poc de música, a veure, aquest CD de Lídia Pujol, sí, el nombre nou és una versió del Rossinyol que és una joia, sí, ja està, que bé!

Què m’han posat per dinar? Crema de carabassó mmmmm! i raoles d’espinacs, perfecte! Un poc d’aigua i a dinar, quina meravella!

La meva infusió de camamilla, i la sesta al sofà.

És agradable venir algun dia a ca nostra petita. A ca nostra gran estic molt bé, tot està molt bé i molt net, la gent és molt amable. Jo no puc estar sempre a ca nostra petita, hauria d’anar a comprar, fer el menjar, fer net... ca! no, jo no puc fer tot això, però un parell d’hores, quan em pega la vena, diu el meu fill, pas tant de gust.

Adéu Barbie, fins un altre dia.

En tornar et posaré el vestit llarg de festa.

Les ninetes quan són petitetes

duen floretetes per dins el jardí,

les ninetes quan són més grandetes

no van de floretes sinó d’un fadrí.

A la terra el sol hi toca,

a la terra el sol hi bat,

m’estim més una pepeta

que una bossa de diners.

Aquesta cançoneta feia molts d’anys que no la cantava, me l’ha recordada na Barbie. A veure si ara na Barbie m’ajudarà a recobrar la memòria! Podria ser, passen tantes coses rares, qui sap!